La dècada dels 80 va ser una etapa de profundes transformacions a l’MCM, deu anys d’intensa activitat i treball gràcies als quals es va aconseguir convertir-lo en un nou Museu.

Fins a eixe moment, el Museu es limitava a l’exhibició de les peces de la manera més decorosa possible, ja que les seues funcions eren simplement la conservació i l’exposició de la col·lecció al públic. Aquest tipus de Museu era una institució estàtica, sense cap projecte de futur més enllà del manteniment de la situació existent. És per això que, si es volia evolucionar, calia definir un nou model de Museu i idear un projecte que incorporara a la seua activitat, a banda de la conservació i l’exposició, aspectes com l’estudi i la investigació, la restauració, la divulgació i la difusió. A més, era necessari insistir en la seua reforma i ampliació, ja que l’espai i les instal·lacions eren insuficients per posar en marxa aquestes iniciatives.

El punt de partida de tots aquests canvis va ser la reorganització de l’exposició. Amb la intenció de convertir el Museu en un espai especialitzat en la ceràmica de Manises, la col·lecció es va disposar seguint un discurs cronològic i didàctic que fera visible la història d’aquesta activitat al nostre municipi. Aquest primer pas va dur aparellada una revisió dels fons del Museu i l’inici de la planificació d’un pla de compres i restauració que permetera formar, a poc a poc, una col·lecció completa de la ceràmica produïda a Manises des dels seus inicis fins aleshores.

El segon pas va ser l’elaboració d’un programa de necessitats. Aprofitant el compromís de l’Ajuntament de reformar i ampliar el Museu tan prompte com fóra possible, la Junta del Museu va treballar per confeccionar un document en què es reflectiren les mancances que el Museu tenia en eixe moment i s’establiren els requisits que el nou Museu havia de complir. Les exigències per al nou Museu eren, d’una banda, la creació d’un espai continu que permetera fer un recorregut seqüencial apropiat per al discurs cronològic que es pretenia establir i que aprofitara al màxim els metres disponibles. D’altra banda, es buscava la integració i el respecte de l’edifici antic, del qual s’eliminarien els elements arquitectònics afegits i es tractaria de recuperar-ne i conservar-ne els originals. Finalment, es demanava la instal·lació de nous serveis, com ara un taller de restauració, una biblioteca, una sala d’usos múltiples i diversos magatzems.

El tercer pas en el procés de transformació del Museu va ser la reforma i l’ampliació. Si en un principi es va rescatar el projecte de 1975, prompte es va rebutjar, ja que no donava una resposta adequada al concepte de Museu plantejat per la Junta. D’aquesta manera, en 1983, Vicente Lerma Rodrigo i José R. Sanchis Solsona van elaborar un nou projecte arquitectònic. Per a redactar-lo, els arquitectes van tindre present les demandes recollides en el programa de necessitats i es van reunir en diverses ocasions amb l’aleshores director Josep Pérez Camps. Açò va permetre comptar amb un projecte que s’ajustava el més possible al que volien els responsables del Museu.

Tot just iniciades les obres, a principis de 1985 es va començar a confeccionar el pla museogràfic. L’autor en va ser Josep Pérez Camps. Rafael Requena Díez, president de la Junta, també hi va treballar, ja que es va encarregar de l’apartat de senyalització. El projecte museogràfic fou aprovat per la Junta del Museu al maig de 1986, i la seua execució es va emprendre en 1987. Amb la seua finalització en 1989, es va posar punt i final a tot un període de canvis a l’MCM. El nou Museu, que, a causa d’aquestes transformacions havia estat tancat durant quatre anys, va obrir al públic completament renovat i es va aprofitar el dia 9 d’Octubre per a celebrar-ne la inauguració.