Resulta difícil establir, de manera exacta, la forma en què la col·lecció s’organitzava i s’exhibia al públic durant els primers anys de vida del Museu. La primera raó és la inexistència de documents que hui dia es consideren imprescindibles per al correcte funcionament dels museus, però que, en l’època en què el nostre va ser inaugurat, no eren tan habituals. Parlem, per exemple, d’un pla museogràfic, la consulta del qual ens haguera permés conéixer com es va plantejar, almenys teòricament, el muntatge del Museu. O d’un inventari topogràfic amb el qual podríem saber quina era la ubicació de les peces i les vitrines en les diverses sales del Museu, així com la situació dels objectes dins de les vitrines.

La segona raó es l’escassesa de fonts gràfiques que documenten l’aspecte del Museu i de l’exposició en la seua primera etapa. Pel que fa a aquest tipus de documents visuals, hem trobat diverses fotografies en l’Arxiu Municipal de Manises i en l’arxiu del Museu. A més, hem localitzat algunes imatges en els llibres de Festes Patronals de Manises i molt interessant és també la imatge de portada del catàleg que el Museu va editar l’any 1969.

Aquests testimonis gràfics testimonien l’existència de vitrines de dos tipus: planes i verticals. Aquestes últimes eren les més nombroses i es disposaven adossades a les parets. Havien sigut cedides per l’Ajuntament de València i per ser emprades en el Museu s’hi havien realitzat certes reparacions. Així ho demostra un manament de pagament emés el 27 de desembre de 1968, pel qual s’abonava a Miguel Albenca Marzo la quantitat de 24.946,50 pessetes en concepte de “reparacions i condicionament de les vitrines del Museu”. El fet que, juntament amb l’ordre de pagament s’haja conservat la factura amb el detall del concepte, permet conéixer en què van consistir aquests treballs: “arreglo efectuado a diez vitrinas para el Museo, haciendo a cada una de ellas puertas a los laterales, trasera de aglomerado, tapizarlas por el interior con antelina, colocar cristal doble a frontis y puertas, bisagras con remate, cerraduras y ruedas giratorias.”

Tal com podem observar en les fotografies, les parets servien també com a suport de diversos tipus de peces com plats, taulells i panells de taulells. Tant els taulells com els panells es penjaven emmarcats en marcs de fusta. A més, arrimades a les parets i en els espais que deixaven lliures les vitrines, es col·locaven peces de forma de molta grandària com gerres i àmfores, algunes de les quals es disposaven sobre suports de ferro. Una factura d’abril de 1969 recull que Talleres Chirivella havia subministrat al Museu nou peces de forja per un preu de 128 pessetes.

Aquestes fotografies es complementen amb un altre document gràfic. Es tracta d’un documental realitzat per José Royo Vilar, el qual constitueix un valuós testimoni visual del Museu en els anys 70. En aquest vídeo, una parella de joves realitza un passeig per Manises i visita, entre altres llocs, el Museu de Ceràmica. La gravació recull el seu recorregut pel Museu i, per aquest motiu, tot i la deficient qualitat de la imatge, és una important font d’informació gràfica.

A més d’enregistrar imatges de la cuina i d’algunes vitrines del Museu, destaquen les seqüències que aquest vídeo ens ofereix de la sala ubicada en el primer pis, coneguda com a sala de reflex metàl·lic. Es tractava d’un espai l’entrada del qual es decorava amb dos arcs recolzats sobre columnes, que conformava una composició d’estil arabitzant i que havia estat produïda per la fàbrica de Juan Bautista Huerta. La sala acollia peces de pisa daurada dels segles XIX i XX, entre les quals es trobaven obres del mateix Juan Bautista Huerta. El díptic propagandístic editat pel Museu en l’any 1975 es refereix a aquest espai com a sala de reflejos metálicos.

Per tal de completar la recerca sobre com el Museu i la col·lecció van ser adequats per als visitants durant la primera etapa del Museu, hem recorregut, a més, a la recuperació de testimonis orals i hem aprofitat les entrevistes que hem fet a diverses persones vinculades al Museu per indagar sobre aquesta qüestió. Les seues declaracions revelen l’existència d’un sistema d’organització bàsic, que es limitava a l’exhibició de les peces de la manera més decorosa possible. Les obres, tractades com a elements solts i disposades sense massa criteri, evidenciaven l’absència d’un discurs museogràfic raonat.

Altre aspecte en què l’exposició actual difereix de la que hi havia en un primer moment, és el fet que, abans, el Museu admetia també l’exhibició d’obres no ceràmiques: objectes diversos del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa i una col·lecció de pintura procedent d’aquest mateix fons i de la donació feta al Museu pel pintor maniser Luís García Oliver. Les fonts que documenten la donació de García Oliver parlen de la ubicació de les pintures en una sala que rebia el nom de García Oliver-García Falgás.

No sabem si aquesta denominació es va fer oficial, però el cert és que les obres pictòriques, entre les quals hi havia sobretot llenços i taules a l’oli, gravats, litografies i xilografies, s’exhibien en la segona planta del Museu. El fullet de propaganda editat pel Museu en 1975 esmentava com a part de la col·lecció: “sala de pinturas, óleos, retratos, exlibris, etc.” i “tablas primitivas, obras del XVI que siguen modelos estilísticos del gótico”.

El segon pis va ser també l’espai triat per acollir l’exposició de les peces del Concurs Nacional de Ceràmica que es celebrava anualment des de 1972. Aquest fet obligava a retirar temporalment les pintures durant la celebració del certamen, per tal d’habilitar la segona planta com a espai expositiu.

A final dels anys 70 i a principi dels 80 es van dur a terme una sèrie de canvis en l’organització i l’exposició de la col·lecció. En el si de la Junta del Museu es va plantejar la idea de convertir-lo
en un espai dedicat exclusivament a la història de la ceràmica de Manises. L’argument principal per defensar aquest projecte era, per descomptat, la importància d’aquesta activitat en el nostre municipi, on s’havia desenvolupat ininterrompudament al llarg de 700 anys fins aleshores. El Museu, per tant, havia d’explicar eixe fet i la forma de portar-ho a terme era fer visible de manera clara i cronològica la trajectòria de l’activitat ceràmica a Manises, depurar la col·lecció que en eixe moment s’exhibia per reduir-la únicament a peces de ceràmica procedents del nostre poble i estudiar en profunditat els fons del Museu per detectar quins eren els períodes històrics dels quals el Museu no disposava de peces representatives.

És per això que, d’una banda, es va reorganitzar la col·lecció per donar-li un sentit cronològic i didàctic. D’altra banda, es van traure de l’exposició els objectes que, o bé no eren de ceràmica o bé no havien sigut produïts a Manises. D’aquesta manera, s’eliminaven tots aquells elements distorsionadors que no permetien transmetre de forma clara el nou discurs que s’havia proposat per al Museu. Per últim, es va tractar de posar en marxa, en la mesura del possible, un pla de compres per cobrir els buits importants dels fons.

En el Butlletí Municipal de l’Ajuntament de Manises nº 1 d’octubre de 1979, el Regidor de Cultura Francesc Ribas, elegit pocs mesos abans en les primeres votacions democràtiques després de la dictadura franquista, redactava un text on donava a conèixer la intenció, per part de la nova Regidoria de Cultura, de recolzar i dur endavant aquests canvis en el Museu. Parlava d’una necessària reorganització didàctica de les peces i d’aconseguir cobrir les llacunes existents pel que feia a peces de ceràmica de certes èpoques. El Regidor informava que aquesta tasca estava portant-se a terme pel conservador J. Mª Moreno Royo i els demés membres de la Junta del Museu.

Amb aquestes modificacions es va materialitzar, tot i que a xicoteta escala, la idea que hauria d’aplicar-se al nou Museu que es plantejava per al futur, doncs la Junta tenia també sobre la taula la intenció que el Museu fóra reformat i ampliat i que es redactara per a ell un projecte museogràfic. Respecte a la reforma i ampliació de l’edifici, en el text esmentat, el Regidor assenyalava la seua urgència, tot i que admetia que en eixe moment no es disposava de diners per escometre-la.