Articles del MCM

LA INAUGURACIÓ DEL MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES
El 26 de novembre de 1967 va tindre lloc la inauguració del Museu de Ceràmica de Manises. Aquest any 2017, es compleixen 50 anys d’aquell fet històric, el qual celebrarem amb l’organització de diversos actes i activitats que es duran a terme al llarg de tot un any a partir del 26 de novembre vinent. Alhora, volem endinsar-nos en la història d’aquell esdeveniment, per la qual cosa vos animem a llegir aquest breu article.

La invitació per la qual l’alcalde i president de l’Ajuntament de Manises convidava a la inauguració del Museu Municipal Casanova Dalfó - Sanchis Causa, convocava els assistents a les 12 del matí del dia 26 de novembre de 1967. L’estrena del local s’aprofitava per a obrir el II Concurs de Ceràmica organitzat per l’Obra Sindical d’Artesania, del qual, més tard, es lliurarien els premis i diplomes corresponents.

Va ser, per tant, un acte multitudinari al qual acudiren nombroses autoritats civils, militars i religioses, així com personalitats de la societat valenciana i del món de la ceràmica. La jornada es va organitzar en diverses parts, que es van succeir al llarg del matí.

En primer lloc, es va dur a terme la benedicció del Museu de càrrec del rector de la parròquia de Sant Joan Baptista, el senyor Bernardo Bañuls Fontana. Seguidament, l’alcalde de Manises, el senyor Francisco Gimeno Adrián i el governador civil i cap provincial del Movimiento, el senyor Antonio Rueda Sánchez-Malo, van pronunciar sengles discursos.

En acabar, es van visitar les sales del Museu, les quals acollien els objectes de ceràmica i art llegats, juntament amb l’edifici, pel senyor José Casanova Dalfó i la seua dona, la senyora Pilar Sanchis Causa, així com les peces participants en el II Concurs de Ceràmica de l’Obra Sindical d’Artesania.

Els actes següents es van desenvolupar a les dependències de l’Ajuntament. Al saló de sessions va tindre lloc l’entrega de premis i diplomes als concursants de l’esmentat certamen, així com una nova roda de discursos de les autoritats presents.

Com a colofó, la Corporació Municipal va oferir un vi d’honor i tenim constància que el públic va ser obsequiat amb un pitxeret de ceràmica produït a la fàbrica de Gimeno Martínez, del qual es conserva un exemplar al MCM, donat per Carlos Sanchis (MCM Inv. 4480). Aquesta peça, decorada amb motius vegetals en policromia, portava també la següent inscripció commemorativa: “Museo Municipal de Manises. Noviembre 1967”. Commemoració a la qual ens sumem mig segle després amb la celebració, el proper 26 de novembre de 2017, del 50 aniversari del Museu de Ceràmica de Manises.

Benedicció del Museu a càrrec de Bernardo Bañuls

Discurs de l’alcalde de Manises Francisco Gimeno

Recorregut per les sales del Museu

Invitació de l’Ajuntament de Manises a la inauguració del MCM

Invitació de l’Ajuntament de Manises a la inauguració del MCM

Pitxer amb què es va obsequiar als assistents a la inauguració del MCM

Pitxer amb què es va obsequiar als assistents a la inauguració del MCM

Pitxer amb què es va obsequiar als assistents a la inauguració del MCM
EL CATÀLEG DEL MCM DE 1969
EL CATÀLEG DEL MCM DE 1969

La paraula catàleg està lligada etimològicament al grec, ja que es compon de dos vocables que procedeixen d’aquest idioma: cata- (prefix que significa ‘cap avall’) i logos (‘paraula’). És a dir, es tracta d’una llista ordenada d’anotacions, disposades una davall de l’altra, que serveix per a registrar de manera sistemàtica un conjunt d’elements, com ara obres d’art. És per això que els museus han fet ús dels catàlegs per a recollir les seues col·leccions i presentar-les al públic.

Ja en 1969, només dos anys després de la seua obertura, el Museu de Ceràmica de Manises va editar un catàleg amb motiu de la inauguració de la planta baixa del Museu, la qual va ser oberta al públic el 4 de maig de 1969 després de fer-s’hi una sèrie de reformes. Sota el títol de Catàleg general, es recollia la col·lecció que, en eixe moment, s’exhibia als visitants, formada per 301 peces.

Es tractava d’un senzill fullet de sis fulls, en el qual figurava la relació d’obres exposades. Hi apareixien classificades en funció de diversos criteris, com ara la procedència, la cronologia, la tipologia, el material o l’estil. Cada peça tenia assignat un número i s’hi descrivia breument. En cas de tractar-se d’una donació, se n’indicava el nom del donant. En la portada, damunt del nom del Museu, hi havia una fotografia a color del vestíbul. La contraportada mostrava al centre l’escut de la ciutat i, baix, el lloc d’impressió, la Impremta Viaplana de Manises.
JOSÉ ROYO VILAR, DIRECTOR DE L’MCM (1970-1977) (1a part)
El passat dimarts 13 de juny, quaranta anys després d’haver cessat en el càrrec de director del Museu de Ceràmica de Manises, José Royo Vilar va tornar a visitar aquesta institució, en acceptar la nostra petició de fer-li una entrevista per parlar de la seua etapa en la direcció del Museu.

Tot i que fins aleshores no havia tingut relació amb el Museu, des de l’Ajuntament i des del Patronat del Museu es va pensar en ell com una persona apropiada per a desenvolupar aquesta tasca. Tal com apareix en els documents que formen l’expedient del seu nomenament, era una “persona capaç i idònia pels seus coneixements artístics per a exercir el càrrec”.

José Royo Vilar era ceramista de formació, ja que havia estudiat a l’Escola de Ceràmica on va obtindre el títol de Pèrit de Ceràmica Artística. A més, treballava com a empresari ceràmic a Manises, on era una persona coneguda no només per la seua faceta laboral sinó també per les seues aportacions artístiques com a dibuixant de portades de revistes i cartells de festes, panells de taulells, etc.

Tota aquesta activitat professional i cultural el va vincular estretament a Manises i a les personalitats d’aquest poble. Com ell mateix ens va dir en l’entrevista, tenia amistat amb qui, en 1970, era l’alcalde de la ciutat, José Morató Enguídanos, i amb altres membres de l’Ajuntament com ara José María Moreno Royo i Vicent Ferrís Soler. Aquests, a banda d’ocupar en eixe moment les regidories de Festejos i Cultura respectivament, eren membres del Patronat del Museu des de la seua constitució en 1967 i van treballar pel Museu des del seu inici, és a dir, en van ser uns dels pioners.

Per tot això, la Junta del Patronat del Museu va proposar a l’alcalde que José Royo Vilar fóra director del Museu i exercira les seues funcions assistit pels components tècnics de la Junta. Aquesta proposició va ser traslladada per José Morató a la Corporació Municipal, ja que la resolució l’havia de prendre el Ple de l’Ajuntament. Finalment, en la sessió plenària del dia 1 de juliol de 1970, es va acordar per unanimitat acceptar la proposta i nomenar José Royo Vilar primer director del Museu de Ceràmica de Manises.

Fonts consultades:

http://manisesonline.blogspot.com.es/search/label/Bio%20Jos%C3%A9%20Royo... (Consultat el 18/06/17)
JOSÉ ROYO VILAR, DIRECTOR DE L’MCM (1970-1977) (2a part)
Com vam exposar en la primera part d’aquest article, José Royo Vilar era ceramista i empresari. Per tant, la seua dedicació al Museu no era exclusiva ni estava remunerada, com tampoc ho estava la dels membres del Patronat i altres persones que col·laboraven amb el Museu. Els únics empleats que cobraven un sou per la seua funció eren els dos conserges, que s’encarregaven de la custòdia i vigilància de l’edifici.

Aquests rebien també els visitants, ja que, com ens va contar José Royo, la relació i l’ambient del Museu era molt propera. De la mateixa manera, considera que la seua feina no va ser una “gran obra”, sinó que, com a persona sense experiència en Museus ni preparació específica com a director, es va limitar a superar la primera etapa del Museu, el qual va aconseguir desenvolupar-se quan va poder comptar amb més recursos i persones millor preparades.

Una de les tasques més importants que José Royo va dur a terme durant la seua direcció va ser la recuperació de les peces de ceràmica, generalment fragments, que estaven soterrats al subsòl de la ciutat. Considerava que aquesta riquesa artística no podia deixar-se perdre i que s’havia d’actuar en aquest sentit. De fet, a l’Arxiu Municipal es conserva un expedient iniciat per José Royo per a sol·licitar l’autorització de l’Ajuntament per a realitzar excavacions al carrer de la Baixada del Riu o Riu Túria als efectes de comprovar la possible existència de restes de ceràmica antiga i taulells. Aquesta petició es va fer el 9 de novembre de 1970 i potser va ser la primera vegada que el Museu va prendre la iniciativa de fer inspeccions en vies i solars de la ciutat per evitar-ne la destrucció i espoli. La resolució va arribar quasi un any més tard, quan, el 9 de setembre de 1971, després de veure l’informe de l’Oficina Tècnica Municipal, la Comissió Permanent de l’Ajuntament va acordar concedir la llicència corresponent.

D’aquestes excavacions i del treball que s’hi realitzava, també ens en va parlar José Royo. Tal com succeïa amb altres tasques que es duien a terme al Museu en aquesta primera època, l’escassesa de coneixements i recursos feien que les excavacions foren actuacions molt senzilles. No debades, mancaven de la meticulositat i el rigor tècnic de les de hui en dia a l’hora de documentar la procedència de les peces o inventariar cadascun dels fragments trobats. Simplement se’n seleccionaven les més importants i singulars, així com les millor conservades, per a ser instal·lades en vitrines i exposar-se al públic. La resta, es quedaven guardades en caixes.

Article 4
JOSÉ ROYO VILAR, DIRECTOR DE L’MCM (1970-1977) (3a part)
En l’article anterior vam parlar d’una de les qüestions que més preocupava a José Royo: la recuperació de restes de ceràmica als carrers i solars de la ciutat. Com vam apuntar, amb aquest projecte se’n volia evitar la destrucció i l’espoli, però era també una manera d’incrementar els fons del Museu. Aquest era un altre aspecte que, com a responsable del Museu, interessava al seu primer director. I és que les altres vies d’entrada d’obres ceràmiques eren escasses.

El Museu, des de la seua posada en marxa, va comptar amb una dotació anual per part de l’Ajuntament de 50.000 pessetes, tal com es va acordar en el Ple de la Corporació Municipal del dia 3 de novembre de 1967, en el qual es va crear oficialment el Museu i el seu Patronat. Però aquesta aportació resultava insuficient per a l’adquisició per compra, ja que els preus de les peces de ceràmica eren elevats i, d’altra banda, José Royo considerava inapropiat emprar aquests diners per a eixe propòsit quan, al subsòl de la mateixa ciutat, hi havia una gran quantitat de ceràmica.

És per això que l’arribada de peces a través de donacions va ser tan important per al Museu. El mateix director va establir contactes amb fàbriques com Lladró, Víctor de Nalda i altres empreses de ceràmica i veïns de Manises. Tot i que la resposta no era sempre positiva, aquest va ser un dels mitjans principals d’increment de la col·lecció. Des del Museu es va voler agrair aquesta col·laboració, de manera que als Butlletins d’Informació Ciutadana es publicaven breus ressenyes en què es parlava de les donacions rebudes i es donava les gràcies en nom de la Junta i del Museu. El mateix José Royo Vilar, al Butlletí núm. 2 de maig de 1971, donava compte de les últimes donacions i convidava tot aquell que tinguera peces de ceramistes manisers a donar-les al Museu.

Un document trobat a l’Arxiu Municipal manifesta que, per solucionar la falta de peces ceràmiques, es va recórrer també a la cessió o dipòsit. En aquest document d’octubre de 1970, l’alcalde José Morató feia una petició a la Diputació de València per demanar que es cediren algunes peces de ceràmica antiga a causa de la carència d’aquest tipus d’obres al nostre Museu.

Finalment, des de 1972, comença a celebrar-se a Manises el Concurs Nacional de Ceràmica i les obres premiades s’incorporen als fons del Museu. Gràcies a això, va formant-se una important col·lecció de ceràmica contemporània.

Articulo 5
JOSÉ ROYO VILAR, DIRECTOR DE L’MCM (1970-1977) (4a part)
En l’anterior article es va posar de manifest la manca de peces de ceràmica per part de l’MCM. Aquesta circumstància feia difícil exposar al públic ceràmica de totes les èpoques. Eixa era precisament la idea de José Royo per al Museu, segons ens va contar en l’entrevista.
Però en aquell moment, el Museu no estava dedicat exclusivament a ceràmica. El nucli dels fons del Museu estava format pels objectes llegats per José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, entre els quals hi havia diferents tipus d‘obres d’art. De fet, en l’escriptura d’entrega del llegat, s’estableix l’obligació de crear un “Museo de Cerámica y de Arte”.

José Royo ens contava com les estances dels pisos alts del Museu estaven plenes d’objectes. Va destacar una porta mudèjar i un retaule format per set taules, el qual va ser restaurat al Museu de Belles Arts de València gràcies a una subvenció que es va demanar a la Diputació de València a finals de 1970. També va recalcar les obres pictòriques. Com es pot apreciar en el llibre registre de peces d’art del Museu, el llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa contenia nombroses pintures, les quals van augmentar durant la seua direcció amb la important donació del pintor Luís García Oliver en 1973. De fet, el Museu comptava amb una sala dedicada únicament a pintura a la segona planta.

José Royo no recorda amb detall la distribució ni la decoració de la casa, i els documents gràfics del Museu en aquesta primera època són escassos. Per aquesta raó, un documental que ell mateix va realitzar, ja que era i encara és aficionat a fer gravacions, és avui en dia un valuós testimoni visual del Museu, donat que recull algunes imatges del seu interior. Titulat “Visita a Manises”, ens en va parlar amb entusiasme, així com d’altres reportatges que va fer sobre Manises.

José Royo Vilar va deixar el càrrec de director de l’MCM en 1977. Les seues ocupacions particulars li impedien continuar exercint-lo amb l’entrega que requeria i va traslladar a l’aleshores regidor de Cultura i president de la Junta del Museu, José Luís Vilar Verdejo, el desig de presentar la seua renúncia. D’aquesta manera, posava fi a set anys al capdavant del Museu, des d’on volem agrair el seu treball i dedicació.
ENRIQUE SANISIDRO PAREDES, DIRECTOR DE L’MCM (1977-1979) (1a part)
El passat dimecres dia 28 de juny ens vam reunir amb Enrique Sanisidro Paredes, que va ser director del Museu de Ceràmica de Manises entre els anys 1977 i 1979. Al seu estudi del carrer Guillermo de Osma, núm. 9, de Manises, vam tindre l’oportunitat de fer-li una entrevista en la qual ens va parlar de la seua etapa al capdavant del Museu.

Enrique va ser la segona persona a ocupar aquest càrrec, després dels set anys de direcció de José Royo Vilar (1970-1977). Segons ens va contar, la proposta el va sorprendre i a la vegada complaure, ja que, tal com li van exposar quan li van proposar ser el nou director del Museu, era el seu ampli i destacat currículum el motiu pel qual s’havia pensat en ell.

Enrique tenia només 27 anys, però en aquell moment exercia ja com a professor en la Facultat de Belles Arts de Sant Carles de València i en l’Escola de Ceràmica de Manises, on era també cap d’estudis. Així mateix, havia rebut diversos premis de pintura i havia realitzat el muntatge del Museu d’Art Sacre de Santa María de Laredo, per la qual cosa comptava amb experiència en museus.

A banda, Enrique estava molt vinculat a Manises, tot i haver nascut a Riba-roja. Aquest vincle amb la nostra ciutat es va establir des de ben jove, ja que havia estudiat a l’Escola de Ceràmica. A més, a causa del seu interés per l’arqueologia, se sentia atret per les troballes de restes ceràmiques que contínuament es produïen als carres i solars de Manises. Tot això, segons les seues paraules, va ser l’embrió de la seua estima per la ceràmica i de la seua relació amb Manises, la qual va definir com a natural i intensa.

És per això que Enrique va acceptar la responsabilitat de dirigir el Museu. La Junta del Museu del dia 7 de juliol de 1977 va tindre com a únic punt la presentació d’Enrique als membres del Patronat, tot i que encara s’estava a l’espera del nomenament oficial. Aquest va tindre lloc finalment el 28 de juliol de 1977, quan el ple de l’Ajuntament de Manises va acordar per unanimitat la seua designació.
ENRIQUE SANISIDRO PAREDES, DIRECTOR DE L’MCM (1977-1979) (2a part)
En el moment en què Enrique va assumir la direcció del Museu, aquest continuava sent un càrrec sense dedicació exclusiva ni cap remuneració. Tot i això, Enrique va voler que la seua feina fóra seriosa i va tractar de posar en marxa certs treballs.

Una de les necessitats que tenia el Museu era organitzar els nombrosos fragments de ceràmica recuperats del subsòl de Manises, els quals s’emmagatzemaven amuntonats en caixons de fusta sense cap tipus d’ordre. Per a aquesta tasca va cridar a alguns dels seus alumnes de l’Escola de Ceràmica, els quals s’encarregaren de reconstruir, tot i que de manera fragmentada, algunes peces de ceràmica. Tanmateix, aquestes peces no pogueren ser consolidades per la falta de materials com pegament, fang o escaiola.

Aquest fet ens dóna una idea de les dificultats econòmiques del Museu. La partida que, des de l’Ajuntament, es destinava a aquesta institució resultava insuficient per a atendre les despeses de manteniment (subministrament d’aigua, electricitat, neteja…) i, alhora, comprar material, millorar-ne les instal·lacions o adquirir peces.

Enrique ens va parlar de la falta d’espai al Museu, motiu pel qual, per exemple, les obres guanyadores del Concurs Nacional de Ceràmica no podien ser exhibides de manera permanent. A més, ens relatava com, per a la celebració d’aquest certamen, s’havien de retirar els quadres exposats al segon pis per tal d’habilitar aquesta planta com a espai expositiu. De fet, aquestes pintures van acabar, per manca de lloc, repartides per les diverses dependències de l’Ajuntament, i avui en dia es treballa perquè tornen al Museu. D’altra banda, Enrique ens contava també l’existència de desperfectes en l’edifici. El fet d’existir, des de 1974, un projecte de reparació, reforma i ampliació del Museu que, tot i estar aprovat, no s’havia executat, confirma efectivament que el Museu no comptava amb les condicions adequades.

És per això que Enrique veu amb satisfacció que, afortunadament, el Museu compta actualment amb un aspecte molt diferent al d’aleshores i ofereix una imatge digna de la categoria d’aquest poble.
ENRIQUE SANISIDRO PAREDES, DIRECTOR DE L’MCM (1977-1979) (3a part)
El pas d’Enrique pel Museu va ser relativament breu. Al mes de maig de 1979, tal com es recull en una de les actes de la Junta del Patronat del Museu, Enrique manifestava la seua impossibilitat de continuar exercint el càrrec de director per qüestions de treball.
Però les obligacions professionals no van ser l’únic motiu pel qual Enrique va decidir abandonar la direcció del Museu. Com ell mateix ens contava, en aquell moment el lloc de director estava poc definit, sense unes funcions determinades i sense la capacitat de decisió que ell considerava havia de tindre qui ocupara aquest càrrec.
La renúncia d’Enrique va ser acceptada i, des del Patronat del Museu, es va optar per deixar en suspens el nomenament d’un nou director fins que es trobara la persona idònia.

Fruit de la tasca d’Enrique a l’MCM i de la vinculació que aquest va establir amb el Museu, són els dos quadres que hi va donar. Es tracta de dues pintures a l’oli sobre llenç. La primera mostra una estança interior i la segona ofereix una vista de teulades de Granada. Ambdues es conserven avui en dia al Museu, després d’haver retornat procedents de les dependències de l’Ajuntament. Un altre testimoni del pas d’Enrique pel Museu és el cartell del VII Concurs Nacional de Ceràmica que ell mateix va dissenyar i ens va prestar per digitalitzar-lo, ja que el Museu no l’havia conservat.

Des del MCM volem agrair-li la seua dedicació al Museu i que acceptara la nostra petició d’entrevistar-lo per parlar de la seua etapa en la direcció del Museu.
L’MCM COM A SEU DE LA BIBLIOTECA MUNICIPAL
Durant un temps, l’MCM no només va acollir obres d’art i documents, sinó també llibres. I no ens referim als volums que integraven la biblioteca particular de José Casanova Dalfó, els quals no formaven part del llegat fet al nostre poble, sinó que foren donats a l’Ajuntament de València. Parlem dels llibres de la Biblioteca Municipal de Manises, la qual va estar instal·lada diversos anys en les dependències del Museu.

Biblioteca Municipal, Llibre de Festes de 1970

El trasllat de la Biblioteca, que en eixe moment estava situada en el ja desaparegut edifici de l’Arriba, es va produir entre finals de 1967 i principis de 1968. Així es desprén de la documentació trobada al respecte. El 6 de juliol de 1967, al Ple municipal, la Corporació va acordar gratificar el bibliotecari amb 5.100 pessetes pels treballs de revisió i registre del material de la Biblioteca que s’havien de realitzar amb motiu del seu trasllat al Museu. D’altra banda, en els llibres de factures de l’Ajuntament de Manises, apareix una factura amb data de 17 de febrer de 1968 a favor de Miguel Albenca Marzo per materials i treballs en la biblioteca del carrer Sagrari nº 22. D’aquesta manera, la inauguració de la nova seu de la Biblioteca es va poder celebrar el 7 de març de 1968. L’acte va coincidir amb l’obertura en Manises d’una sucursal de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia, a continuació de la qual va tindre lloc.

Una qüestió probablement desconeguda per a molts és el fet que l’Ajuntament de Manises va haver de comptar amb el consentiment exprés de la Congregación de Hermanitas de los Ancianos Desamparados de Valencia per poder instal·lar la Biblioteca en el Museu. Com ja sabem, la casa que acull el Museu va ser llegada per José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, que van establir que havia de ser destinada a Museu de Ceràmica i Art. És per això que, davant de la intenció d’emprar la casa per a una altra finalitat, es va demanar permís a aquesta Congregació, la qual era l’hereva universal dels béns d’aquest matrimoni. L’autorització es va sol·licitar a l’octubre de 1965 i va ser concedida el 12 d’agost de 1966. Això demostra que la voluntat d’aprofitar la casa dels Casanova Dalfó-Sanchis Causa com a espai on ubicar la Biblioteca Municipal era un assumpte que ja es plantejava l’Ajuntament des de feia temps.

En un article publicat en el Programa de Festes Patronals de Manises de 1968 es feia una descripció de la Biblioteca en el seu nou emplaçament. Començava així:

“En una estrecha y típica calle de Manises, encontramos una puertecita que nos da entrada a un pacífico y espacioso rectángulo, (…) este rectángulo es la magnífica Biblioteca Pública Municipal.”

Per carrer estret i típic de Manises, l’article es referia al carrer Sagrari i la “puertecita que nos da entrada” feia al·lusió a la xicoteta porta que hi ha a l’esquerra del portó principal de l’edifici, el qual era i ha sigut sempre l’entrada al Museu. Aquesta petita porta no era originària de l’edifici de finals del s. XVIII, sinó que es va obrir a principis del XX i hui en dia el seu accés està cegat. Finalment, l’article parlava d’un espaiós rectangle. I és que la Biblioteca no era més que això, un espai rectangular que començava a l’esquerra d’un xicotet vestíbul d’accés, al qual s’entrava per la porteta mencionada, i s’endinsava fins acabar en la part darrera de la casa, que donava al carrer Nord.

Biblioteca Municipal, Llibre de Festes de 1968
L’article feia també una descripció de les diferents seccions en què es dividia la Biblioteca. Així, deia que la primera sala estava dedicada a la lectura infantil i juvenil. La segona, més llarga, a la lectura d’adults, i una tercera sala amb butaques es reservava per a la lectura de revistes. El taulell per atendre els usuaris se situava en aquest últim espai, el qual era un poc més ample que els altres. Una imatge acompanyava l’article i ens permet veure que les taules i cadires se situaven al centre, deixant un corredor a cada costat, i que a les parets estaven les prestatgeries. Aquestes eren vitrines on els llibres es custodiaven tancats amb clau. És a dir, no eren de lliure accés, sinó que s’havia de demanar-ne al bibliotecari la consulta.

Tanmateix, les característiques del local no eren les més adequades per a acollir la Biblioteca Municipal. A la seua estretor, cal sumar-hi la humitat i l’escassa llum de què disposava. A més, no era un lloc diàfan que permetera al bibliotecari tindre una visió completa de l’espai per controlar els usuaris. Aquestes deficiències, sumades al fet que el Museu anava a ser ampliat i que s’hi anava a utilitzar tot l’edifici, van propiciar el canvi d’ubicació de la Biblioteca.

D’aquesta manera, a finals de 1981 i principis de 1982, va ser traslladada al col·legi Félix Rodríguez de la Fuente, on va romandre des de gener de 1982 fins al mes d’abril d’eixe mateix any. Es tractava d’un emplaçament provisional fins que s’adequara el local del carrer Cervantes número 28, on havia de ser instal·lada. És en aquest espai on va funcionar fins al 1985, quan la conversió de l’antic convent carmelita de Manises en Casa de Cultura i Joventut va permetre comptar a la fi amb les dependències adequades per acollir la Biblioteca Municipal de Manises.
LA INAUGURACIÓ DE LA PLANTA BAIXA DE L’MCM
4 de maig de 1969

Tot i que l’obertura oficial de l’MCM va tindre lloc el 26 de novembre de 1967, el dia 4 de maig de 1969 el Museu va acollir novament un acte d’inauguració en les seues instal·lacions. En aquest acte es presentava al públic el nou aspecte de la planta baixa de l’edifici, en la qual, una vegada obert el Museu, s’havia continuat treballant per adequar-la com a espai expositiu. Aquests treballs, que van anar a càrrec del pressupost del Museu, consistiren en feines de pintura i fusteria, així com reformes en la instal·lació elèctrica i diverses obres.

Respecte a la col·lecció s’havien produït canvis. En primer lloc, s’havia aconseguit augmentar el nombre de peces exposades. Així es desprén de l’escrit que Vicente Ferrís va dirigir al Ple de la corporació municipal el 1 d’abril de 1969 per informar que la planta baixa es trobava preparada per ser oberta. En aquest document, el Regidor atribuïa el retard de la seua posada a punt a l’escassesa de material historicoartístic i a les dificultats per reunir-lo. A causa de la falta de diners per fer adquisicions, va ser gràcies a les donacions que es va poder comptar amb les peces necessàries per fer el muntatge expositiu de la planta baixa. Com es pot apreciar en el catàleg editat per a la inauguració, una gran quantitat d’obres havien sigut cedides per particulars. Aquest fet també es reflecteix en la crònica de la inauguració publicada en el diari Levante el dimarts 6 de maig de 1969, on es destacava, a més, un dipòsit efectuat per Rafael Miquel Sanz.

En segon lloc, l’organització i la instal·lació de la col·lecció s’havia modificat per millorar la manera en què es mostrava als visitants. Aquest fet es fa patent en els pagaments que va realitzar el Museu en aquests anys. Així, per exemple, el 27 de desembre de 1968 es va abonar una factura de 24.946,50 pessetes a Miguel Albenca Marzo per reparacions i condicionament de les vitrines del Museu. Si tenim en compte que la partida del Museu era de 50.000 pessetes anuals, aquesta va ser una inversió considerable. En abril d’eixe mateix any, Talleres Chirivella subministrava uns suports de forja per col·locar peces de ceràmica pel preu de 185 pessetes.

Pel que fa a l’acte d’inauguració, es va comptar amb la presència de Domingo Fletcher, director del Museu de Prehistòria de València, i de les primeres autoritats de l’Ajuntament de Manises, presidides per l’alcalde, Francisco Gimeno Adrián. Vicente Ferrís, que aleshores era el responsable del Museu, es va encarregar d’explicar als presents les peces exposades. El nou horari establit per al Museu va ser d’11 a 13.30 h, amb entrada gratuïta.
ANTECEDENTS DEL MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES
José Casanova Dalfó va expressar la voluntat de crear un museu a Manises en el seu testament, per a la qual cosa hi llegava la casa que ell i la seua dona Pilar Sanchis Causa tenien en aquesta ciutat, així com la col·lecció d’obres d’art i ceràmica que hi contenia. Abans, però, aquesta voluntat ja havia aparegut en diverses ocasions, de manera que podem parlar d’una sèrie d’antecedents de l’MCM.
El primer d’aquests es recull en les conferències que Rafael Valls David va pronunciar en el Centre Artístic Nacional de Manises, on l’enginyer va manifestar la conveniència de comptar amb un museu local de ceràmica. Els motius pels quals defensava aquesta idea eren diversos. D’una banda, per regenerar i donar un nou impuls a la indústria ceràmica, ja que la fabricació havia de fonamentar-se en el coneixement de tres aspectes: el tècnic, el científic i, també, l’artístic. D’altra banda, com a mitjà perquè Manises mantenira la seua influència en aquest camp. Finalment, per reconstruir la història de la ceràmica de la ciutat i posar fi a la dispersió i l’errònia atribució de les restes antigues trobades al subsòl de Manises.

El segon antecedent apareix en el llibre Museos y colecciones de España, el qual compila i descriu els museus i col·leccions del nostre país. Entre la informació que aporta aquesta publicació respecte al Museu de Ceràmica de Manises, s’hi pot llegir la dada següent: Segons la documentació que es conserva a l’Arxiu Històric Nacional, hi havia un expedient de creació d’un Museu Arqueològic de Ceràmica a Manises en 1896.

El tercer precedent l’hem trobat en un llibre d’acords del Ple de l’Ajuntament de Manises. L’acta relativa al dia 30 de desembre de 1951 recull una autorització del Ministeri d’Educació Nacional per la qual permetia que l’Ajuntament de Manises constituïra un dipòsit d’objectes de ceràmica trobats fins aleshores o que, des d’eixe moment, es recuperaren amb motiu de la realització d’obres municipals. Aquest fons hauria de ser el nucli de la col·lecció del futur museu local.

El quart i últim antecedent partix de la Junta Local de Cultura i Art que, en 1955, es va constituir per recollir i potenciar els valors històrics i culturals de Manises. Entre les seues intencions, hi havia la creació d’un museu local per reunir-hi la història ceràmica del nostre poble. Tot i que aquesta Junta va executar algunes iniciatives, com la fundació de la primera emissora de radio local en Manises, no va aconseguir posar en marxa cap museu.
ORGANITZACIÓ I EXPOSICIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE L’MCM (1967-1983)
Resulta difícil establir, de manera exacta, la forma en què la col·lecció s’organitzava i s’exhibia al públic durant els primers anys de vida del Museu. La primera raó és la inexistència de documents que hui dia es consideren imprescindibles per al correcte funcionament dels museus, però que, en l’època en què el nostre va ser inaugurat, no eren tan habituals. Parlem, per exemple, d’un pla museogràfic, la consulta del qual ens haguera permés conéixer com es va plantejar, almenys teòricament, el muntatge del Museu. O d’un inventari topogràfic amb el qual podríem saber quina era la ubicació de les peces i les vitrines en les diverses sales del Museu, així com la situació dels objectes dins de les vitrines.
La segona raó es l’escassesa de fonts gràfiques que documenten l’aspecte del Museu i de l’exposició en la seua primera etapa. Pel que fa a aquest tipus de documents visuals, hem trobat diverses fotografies en l’Arxiu Municipal de Manises i en l’arxiu del Museu. A més, hem localitzat algunes imatges en els llibres de Festes Patronals de Manises i molt interessant és també la imatge de portada del catàleg que el Museu va editar l’any 1969.

Aquests testimonis gràfics testimonien l’existència de vitrines de dos tipus: planes i verticals. Aquestes últimes eren les més nombroses i es disposaven adossades a les parets. Havien sigut cedides per l’Ajuntament de València i per ser emprades en el Museu s’hi havien realitzat certes reparacions. Així ho demostra un manament de pagament emés el 27 de desembre de 1968, pel qual s’abonava a Miguel Albenca Marzo la quantitat de 24.946,50 pessetes en concepte de “reparacions i condicionament de les vitrines del Museu”. El fet que, juntament amb l’ordre de pagament s’haja conservat la factura amb el detall del concepte, permet conéixer en què van consistir aquests treballs: “arreglo efectuado a diez vitrinas para el Museo, haciendo a cada una de ellas puertas a los laterales, trasera de aglomerado, tapizarlas por el interior con antelina, colocar cristal doble a frontis y puertas, bisagras con remate, cerraduras y ruedas giratorias.”

Tal com podem observar en les fotografies, les parets servien també com a suport de diversos tipus de peces com plats, taulells i panells de taulells. Tant els taulells com els panells es penjaven emmarcats en marcs de fusta. A més, arrimades a les parets i en els espais que deixaven lliures les vitrines, es col·locaven peces de forma de molta grandària com gerres i àmfores, algunes de les quals es disposaven sobre suports de ferro. Una factura d’abril de 1969 recull que Talleres Chirivella havia subministrat al Museu nou peces de forja per un preu de 128 pessetes.

Aquestes fotografies es complementen amb un altre document gràfic. Es tracta d’un documental realitzat per José Royo Vilar, el qual constitueix un valuós testimoni visual del Museu en els anys 70. En aquest vídeo, una parella de joves realitza un passeig per Manises i visita, entre altres llocs, el Museu de Ceràmica. La gravació recull el seu recorregut pel Museu i, per aquest motiu, tot i la deficient qualitat de la imatge, és una important font d’informació gràfica.

A més d’enregistrar imatges de la cuina i d’algunes vitrines del Museu, destaquen les seqüències que aquest vídeo ens ofereix de la sala ubicada en el primer pis, coneguda com a sala de reflex metàl·lic. Es tractava d’un espai l’entrada del qual es decorava amb dos arcs recolzats sobre columnes, que conformava una composició d’estil arabitzant i que havia estat produïda per la fàbrica de Juan Bautista Huerta. La sala acollia peces de pisa daurada dels segles XIX i XX, entre les quals es trobaven obres del mateix Juan Bautista Huerta. El díptic propagandístic editat pel Museu en l’any 1975 es refereix a aquest espai com a sala de reflejos metálicos.

Per tal de completar la recerca sobre com el Museu i la col·lecció van ser adequats per als visitants durant la primera etapa del Museu, hem recorregut, a més, a la recuperació de testimonis orals i hem aprofitat les entrevistes que hem fet a diverses persones vinculades al Museu per indagar sobre aquesta qüestió. Les seues declaracions revelen l’existència d’un sistema d’organització bàsic, que es limitava a l’exhibició de les peces de la manera més decorosa possible. Les obres, tractades com a elements solts i disposades sense massa criteri, evidenciaven l’absència d’un discurs museogràfic raonat.

Altre aspecte en què l’exposició actual difereix de la que hi havia en un primer moment, és el fet que, abans, el Museu admetia també l’exhibició d’obres no ceràmiques: objectes diversos del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa i una col·lecció de pintura procedent d’aquest mateix fons i de la donació feta al Museu pel pintor maniser Luís García Oliver. Les fonts que documenten la donació de García Oliver parlen de la ubicació de les pintures en una sala que rebia el nom de García Oliver-García Falgás.

No sabem si aquesta denominació es va fer oficial, però el cert és que les obres pictòriques, entre les quals hi havia sobretot llenços i taules a l’oli, gravats, litografies i xilografies, s’exhibien en la segona planta del Museu. El fullet de propaganda editat pel Museu en 1975 esmentava com a part de la col·lecció: “sala de pinturas, óleos, retratos, exlibris, etc.” i “tablas primitivas, obras del XVI que siguen modelos estilísticos del gótico”.

El segon pis va ser també l’espai triat per acollir l’exposició de les peces del Concurs Nacional de Ceràmica que es celebrava anualment des de 1972. Aquest fet obligava a retirar temporalment les pintures durant la celebració del certamen, per tal d’habilitar la segona planta com a espai expositiu.

A final dels anys 70 i a principi dels 80 es van dur a terme una sèrie de canvis en l’organització i l’exposició de la col·lecció. En el si de la Junta del Museu es va plantejar la idea de convertir-lo
en un espai dedicat exclusivament a la història de la ceràmica de Manises. L’argument principal per defensar aquest projecte era, per descomptat, la importància d’aquesta activitat en el nostre municipi, on s’havia desenvolupat ininterrompudament al llarg de 700 anys fins aleshores. El Museu, per tant, havia d’explicar eixe fet i la forma de portar-ho a terme era fer visible de manera clara i cronològica la trajectòria de l’activitat ceràmica a Manises, depurar la col·lecció que en eixe moment s’exhibia per reduir-la únicament a peces de ceràmica procedents del nostre poble i estudiar en profunditat els fons del Museu per detectar quins eren els períodes històrics dels quals el Museu no disposava de peces representatives.

És per això que, d’una banda, es va reorganitzar la col·lecció per donar-li un sentit cronològic i didàctic. D’altra banda, es van traure de l’exposició els objectes que, o bé no eren de ceràmica o bé no havien sigut produïts a Manises. D’aquesta manera, s’eliminaven tots aquells elements distorsionadors que no permetien transmetre de forma clara el nou discurs que s’havia proposat per al Museu. Per últim, es va tractar de posar en marxa, en la mesura del possible, un pla de compres per cobrir els buits importants dels fons.

En el Butlletí Municipal de l’Ajuntament de Manises nº 1 d’octubre de 1979, el Regidor de Cultura Francesc Ribas, elegit pocs mesos abans en les primeres votacions democràtiques després de la dictadura franquista, redactava un text on donava a conèixer la intenció, per part de la nova Regidoria de Cultura, de recolzar i dur endavant aquests canvis en el Museu. Parlava d’una necessària reorganització didàctica de les peces i d’aconseguir cobrir les llacunes existents pel que feia a peces de ceràmica de certes èpoques. El Regidor informava que aquesta tasca estava portant-se a terme pel conservador J. Mª Moreno Royo i els demés membres de la Junta del Museu.

Amb aquestes modificacions es va materialitzar, tot i que a xicoteta escala, la idea que hauria d’aplicar-se al nou Museu que es plantejava per al futur, doncs la Junta tenia també sobre la taula la intenció que el Museu fóra reformat i ampliat i que es redactara per a ell un projecte museogràfic. Respecte a la reforma i ampliació de l’edifici, en el text esmentat, el Regidor assenyalava la seua urgència, tot i que admetia que en eixe moment no es disposava de diners per escometre-la.

ORGANITZACIÓ I EXPOSICIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE L’MCM (1967-1983) Part 1

ORGANITZACIÓ I EXPOSICIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE L’MCM (1967-1983) Part 2

ORGANITZACIÓ I EXPOSICIÓ DE LA COL·LECCIÓ DE L’MCM (1967-1983) Part 3
JOSEP PÉREZ CAMPS, DIRECTOR DE L’MCM (1984-2013)
El cicle d’entrevistes realitzades a les persones que van estar al capdavant de la direcció de l’MCM es va tancar el passat mes d’agost, quan ens vam reunir amb Josep Pérez Camps. Vinculat al Museu des de 1979 i director durant quasi 30 anys, Josep va ser la persona idònia per parlar-nos de l’evolució del Museu.

El primer contacte de Josep amb l’MCM es va produir en 1976. Concretament, al gener d’eixe any va participar en una exposició col·lectiva que va tindre lloc al Museu. Es tractava d’una exhibició de pintures, dibuixos i gravats a la qual, com a estudiant de Belles Arts, va presentar algunes obres. Tanmateix, la seua incorporació al Museu no arribaria fins a tres anys més tard, a finals de 1979, quan Rafael Requena, un dels seus companys de facultat, el va animar a formar part del Museu. D’aquesta manera, Josep es va convertir en membre de la Junta i, prompte, va passar també a treballar com a conservador-restaurador en la catalogació i l’estudi de les peces. En principi, va realitzar aquestes tasques amb contractes temporals durant els anys 1980 i 1981. En 1982, després de superar les proves corresponents, va ocupar la plaça funcionarial d’auxiliar tècnic del Museu, convocada per l’Ajuntament de Manises. Pel que fa al càrrec de director, es considera que el va exercir oficialment des de 1984, ja que és aleshores quan apareix per primera vegada amb aquesta denominació en un document oficial. No obstant això feia temps que, de facto, desenvolupava les funcions de la direcció del Museu.

La incorporació de Josep al Museu va estar lligada a la constitució d’un centre d’estudis dins d’aquest. El Seminari d’Estudis Històrics, com va ser anomenada aquesta iniciativa, provenia d’un conjunt de joves que havien entrat a la Junta del Museu al voltant del maig del 1979. Eren Rafael Requena, Carmen Lahuerta i Rafael Sornosa, tots tres membres del grup l’Alcavor, que, amb la intenció de defensar i promoure la cultura del nostre poble, van voler posar en marxa aquest projecte prenent com a referència els centres d’estudis locals existents en altres poblacions. Josep tenia experiència en aquest àmbit, ja que era membre del Centre d’Estudis Contestans de Cocentaina i era un estudiós de la ceràmica valenciana, de la qual tenia una botiga a València. Per aquest motiu, Rafael Requena el va convidar a col·laborar i així és com Josep es va incorporar al Museu.

Els objectius del Seminari d’Estudis Històrics queden reflectits en la publicació que Rafael Requena va fer en el Butlletí Municipal de l'Ajuntament de Manises d’octubre de 1979. L’article és tota una declaració d’intencions del nou rumb que volien que agafara el Museu: vetlar per la defensa, la recuperació i la conservació dels objectes del passat; organitzar-ne l’exposició de forma ordenada, clara i didàctica, per a la qual cosa era imprescindible un treball d’investigació seriós i científic; i fer del Museu una institució viva i apreciada per la ciutadania. Finalment, aquest projecte no va prosperar com a centre d’estudis, però les seues idees van servir per encetar una sèrie de canvis en el Museu que, a poc a poc, anaren adquirint majors dimensions i convertiren la dècada dels 80 en una etapa de profundes transformacions per a l’MCM.

Aquests canvis van començar amb el replantejament del tipus de museu que Manises havia de tindre. Per a les persones com Josep, que tenien interés per la ceràmica i que no eren naturals d’aquest poble, resultava difícil d’entendre que el museu municipal de Manises no estiguera focalitzat en l’aportació més important d’aquest municipi: la ceràmica. És per això que, junt amb la resta de membres de la Junta, van decidir modificar el concepte de Museu i dirigir-lo cap a una institució especialitzada en la ceràmica de Manises que fóra capaç d’explicar la història d’aquesta activitat al nostre poble.

Per a aconseguir aquest objectiu, el primer que van fer va ser reorganitzar la col·lecció: donar-li un sentit cronològic i traure’n tots aquells objectes que no eren de ceràmica. Josep era conscient que calia, a més, elaborar un pla de compres i fomentar les donacions, ja que, en eixe moment, els fons del Museu no eren suficients per al discurs museogràfic que es pretenia establir. Com a encarregat de l’estudi de les peces, ens va contar que hi havia una bona mostra de ceràmica del segle XIX procedent del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa, així com peces de finals del segle XX. Tanmateix, eren escasses les obres dels segles XV al XVIII i de principis del segle XX. Per a completar la col·lecció, Josep va considerar també necessari posar la vista en les restes arqueològiques que Manises conservava. La recuperació de materials del subsòl de la ciutat no era una novetat, però sí que ho era el plantejament, basat en el seguiment dels llocs susceptibles de contindre material arqueològic i de les obres efectuades en eixos emplaçaments, en actuar per mitjà de mètodes científics i en aconseguir un règim de protecció per al nucli antic de Manises. En aquest sentit, Josep va arribar a desenvolupar un avantprojecte per al barri d’Obradors.Per fer efectius i consolidar els canvis que havien començat a produir-se quant al concepte i la dimensió del Museu, per a Josep i els membres de la Junta era indispensable l’ampliació i la renovació arquitectònica del Museu. Per aquest motiu, des del Museu es va fer un gran esforç durant els primers anys de la dècada dels 80 per transmetre a l’Ajuntament la necessitat d’aconseguir finançament. A més, es va treballar en la redacció de documents per donar a conéixer quines eren les mancances del Museu i quins havien de ser els requisits del nou Museu. El mateix Josep es va reunir en diverses ocasions amb els arquitectes encarregats de redactar el projecte arquitectònic. Això, des del seu punt de vista, va ser molt important, ja que va permetre construir un edifici a la mesura de les idees i les exigències de la direcció i de la Junta del Museu. Per a Josep, els majors encerts van ser: la creació d’un espai continu i d’un recorregut seqüencial apropiat per al discurs cronològic del Museu i que aprofitava al màxim els metres disponibles; la integració i el respecte de l’edifici antic, del qual s’eliminaren els elements arquitectònics afegits i es recuperaren i conservaren elements originals; i, finalment, la possibilitat d’instal·lar nous serveis (taller de restauració, biblioteca, sala d’usos múltiples i diversos magatzems).

Per concloure la nostra entrevista amb Josep, vam parlar del pla museogràfic. Amb formació universitària, Josep era coneixedor de la bibliografia existent en aquest camp i és per això que va ser l’encarregat de confeccionar-lo, amb la col·laboració de Rafael Requena en l’apartat de senyalització. Es tractava del primer pla raonat que el Museu disposava per a reglamentar-ne el muntatge i el funcionament. D’una banda, recollia com havia d’executar-se la instal·lació de la col·lecció dins del nou espai arquitectònic. De l’altra, establia quines eren les funcions que, des d’eixe moment, assumia el Museu (adquisició, conservació, estudi, exposició i difusió) i com les desenvoluparia. Va ser un document fonamental per a l’ordenació del Museu en aquell moment i continua sent la base de l’organització actual, d’ací la seua importància. Josep va destacar el fet que preveia el muntatge d’una sala de tecnologia per a explicar l’origen i la composició de les matèries primes, així com els diversos sistemes de producció emprats a Manises, a través de l’exposició de les ferramentes i les màquines originals que s’havia aconseguit recuperar. També incloïa la conformació d’una biblioteca especialitzada en ceràmica i dirigida tant a l’ús intern del Museu com a donar un servei de consulta als usuaris que ho necessitaren. Finalment, preveia la creació d’un taller de restauració on, gràcies a la tasca de Sara Blanes, s’ha pogut intervindre i recuperar gran part del patrimoni ceràmic de la ciutat.

L’any 2013 Josep es va jubilar i va deixar el seu lloc com a director del Museu i un llegat de més de tres dècades de treball i investigació. Amb aquestes últimes línies, volem destacar la seua aportació i tasca no només en el Museu, sinó també en el camp de la ceràmica en general.

Museu de Ceràmica de Manises

Ana García Palacios

Llicenciada en Història de l’Art

JOSEP PÉREZ CAMPS, DIRECTOR DE L’MCM (1984-2013)
DISTRIBUCIÓ I APROFITAMENT DE L’ESPAI ARQUITECTÒNIC (1967-1983)
Amb aquest article donarem a conéixer la manera en què el Museu es distribuïa i aprofitava l’espai arquitectònic de què disposava en la seua primera època, abans de la seua reforma i ampliació.

PLANTA BAIXA

Vestíbul

Pel que fa a aquesta part del Museu, havia sigut reformada per a la seua inauguració, i va adquirir, des d’un primer moment, l’aspecte que ens mostra la fotografia que apareix al catàleg editat pel Museu en 1969. Com podem observar, les parets s’havien xapat fins a mitja altura amb taulells, els quals van ser realitzats per la fàbrica de José Gimeno Martínez. També d’aquesta empresa havien eixit els taulells del tipus olambrilla que, combinats amb rajoles roges, conformaven el paviment de l’entrada. Finalment, per donar pas a la cuina, s’havien alçat tres arcs en rajola vista: un central més gran, on es va instal·lar una porta de fusta i vidre, i dos de menys grandària, que el flanquejaven i que van ser utilitzats a mode de nínxol per col·locar-hi dues escultures. La fotografia de la dreta, presa en 1982, demostra que aquesta zona es va mantindre en les mateixes condicions fins a la reforma.

Cuina

Es tracta de l’espai ocupat per la cuina-menjador de l’edifici original del segle XVIII. Tanmateix, aquest no n’era l’aspecte originari, ja que l’aparença que mostra actualment és resultat de les actuacions que es van escometre durant l’any 1967 per a la inauguració del Museu. Segons la documentació conservada, aquest espai havia de convertir-se en una sala dedicada al ceramista José Gimeno Martínez. Per aquesta raó, la seua ornamentació va consistir en un alt sòcol de taulells que reproduïa la ceràmica popular valenciana dels segles XVIII i XIX, ja que era en el camp de la recuperació d’aquest tipus de ceràmica on aquest artista maniser havia destacat. S’hi va col·locar la següent dedicatòria: “Sala del Ceramista Manisero José Gimeno Martínez. Artesano Ejemplar”. En concret, la sala recrea la configuració i la decoració de les cuines de les cases senyorials valencianes dels segles XVIII i XIX, per la qual cosa els taulells que la revestixen reprodueixen escenes dels costums culinaris de l’època. Com a lloc on s’homenatjava a José Gimeno Martínez, va ser la seua fàbrica l’encarregada de realitzar aquesta obra, així com els taulells del tipus olambrilla, que, combinats amb rajoles roges, en conformaven el paviment.

Abans de la reforma del Museu de 1983, la cuina donava pas al pati que s’estenia en la part posterior de la casa. La porta per la qual es produïa aquesta connexió és la mateixa que es conserva hui en dia en eixe mateix emplaçament. A la dreta d’aquesta porta, just on hui està ubicat el nínxol que acull les últimes peces ingressades en el Museu, es trobava l’accés a les sales del Museu situades en la planta baixa. Finalment, cal assenyalar que, com es pot vore en la fotografia de l’esquerra recuperada del Llibre de Festes Patronals de 1972, la cuina estava connectada amb el despatx de direcció del Museu a través d’una porta situada en l’espai que ara ocupa la vitrina on s’exposa una mostra de peces de forma produïdes al taller de José Gimeno Martínez.

Despatx

El despatx de direcció estava ubicat en el mateix lloc en el qual continua hui en dia. L’únic canvi que presenta en l’actualitat és que aleshores existia una connexió entre aquest i la cuina, ja que el lloc que hui ocupa la vitrina amb peces del taller de José Gimeno Martínez era una porta per la qual es podia entrar al despatx i eixir-ne. La portada gòtica que emmarca l’accés al despatx des del vestíbul formava part de la casa des de finals del segle XIX, i, probablement, va ser el matrimoni format per José Sanchis Pertegás i Rosa Causa qui el va incorporar. Perquè aquest element no havia sigut realitzat ex professo per a aquesta casa, sinó que procedia del Palau de Mossén Sorell, edifici gòtic del barri del Carme de València que, en 1878, va patir un devastador incendi. Tot i que aquest succés el va deixar en estat de runa, es van poder recuperar xicotetes peces arquitectòniques, entre les quals es trobava aquesta portada.

Sales planta baixa

Encara que parlem de sales, el Museu no disposava d’un conjunt de sales en sentit estricte, sinó que consistia en un espai allargat, bastant estret i sense cap tipus de divisió. S’hi accedia, com ja hem dit, a través d’una obertura situada en la cuina, just on hui està ubicat el nínxol que acull les últimes peces ingressades en el Museu. Des d’eixe punt, s’estenia paral·lelament al pati fins a arribar al mur que donava al carrer Nord. En eixe punt continuava cap a l’esquerra un tros més, paral·lelament també al pati. Acabava just després d’una porta d’eixida al pati, on s’havia col·locat un plafó que servia de separació entre el Museu i la Biblioteca. Com podem observar en les fotografies que ens mostren l’aspecte del Museu abans de la reforma, les parets i el sostre estaven pintats de blanc i la il·luminació consistia en una sèrie de plafons rectangulars adossats al sostre. El terra estava format per rajoles roges i quadrades emmarcades per una sanefa de taulells rectangulars amb decoració vegetal policroma, possiblement encarregats també a la fàbrica de José Gimeno Martínez. Aquest tipus de paviment es conserva encara hui en la biblioteca del Museu i en el xicotet magatzem adjunt a aquesta.

Pati

Durant els primers anys, el Museu disposava d’un pati en la part posterior. Formava part del que podríem anomenar la zona de serveis de l’antiga casa i consistia en un espai rectangular i obert a l’aire lliure. El pati es va mantindre com a part del Museu fins la reforma de 1983. Tanmateix, no s’hi exhibien peces, sinó que estava ornamentat amb plantes. Enmig hi havia una font. Tot i que no en coneixem l’origen, el més probable és que estiguera ja a la casa, ja que sabem que un dels treballs realitzats durant les obres efectuades en 1967 per a la inauguració del Museu va consistir en el seu condicionament. Hui en dia, la font està instal·lada al centre del claustre de la Casa de la Cultura. La fotografia de la dreta, permet vore al fons el pati i la font. L’accés principal al pati es feia des de la cuina, a través de la porta que actualment continua instal·lada en eixe mateix lloc. El segon es trobava a l’altra banda del pati, on una xicoteta porta comunicava amb les dependències de la part posterior, en les quals estava ubicat el Museu.

Biblioteca Municipal

La Biblioteca Municipal de Manises va estar ubicada en les dependències del Museu des de març de 1968. Ocupava un espai independent, al qual s’entrava a través de la xicoteta porta que hi ha a l’esquerra del portó principal del Museu. Hui en dia, aquesta porteta, oberta a principis del segle XX, està cegada, ja que el vestíbul al qual donava accés ha sigut reutilitzat com a magatzem. Aquest xicotet rebedor s’obria a l’esquerra per donar pas a la Biblioteca pròpiament dita. Tot i que era un poc més ampla en aquest primer tram, la Biblioteca no era més que un espai rectangular i estret que s’estenia paral·lelament al pati fins al carrer Nord, on dóna la part posterior de la casa. En eixe punt es tornava a eixamplar, perquè continuava cap a la dreta un trosset més fins a arribar al plafó que la separava del Museu.

Per les fotografies i descripcions que hem trobat sobre la Biblioteca, el primer tram estava dedicat a la lectura infantil i juvenil. El segon, a la lectura d’adults, i, el tercer, es reservava a la lectura de revistes. En aquest últim espai, on ja hem dit que l’espai deixava de ser tan estret, hi havia unes butaques, així com el taulell per atendre els usuaris. Les diverses taules i cadires estaven situades deixant un corredor a cada costat, mentre que, a les parets, es disposaven les prestatgeries.

L’estretor, la humitat i l’escassesa de llum d’aquesta ubicació dificultaven el funcionament de la Biblioteca. Aquestes deficiències, sumades al fet que el Museu anava a ser ampliat, per a la qual cosa s’havia projectat utilitzar tot l’edifici, van propiciar el canvi d’emplaçament de la Biblioteca, la qual va ser traslladada a les acaballes de 1981 i el començament de l’any 1982 al col·legi Félix Rodríguez de la Fuente.

Escala

L’escala era un element fonamental de l’edifici original construït a finals del segle XVIII, ja que era l’únic lloc pel qual s’accedia al primer pis i al segon de la casa. La seua importància va continuar durant els primers anys del Museu, quan la seua utilització era necessària per poder visitar les plantes altes del Museu. Actualment, els visitants l’utilitzen per a tornar a l’entrada principal, una vegada finalitzat el recorregut per les diferents altures del Museu, a les quals arriben a través de l’edifici nou.

A principis del segle XIX, quan la casa va passar a mans de José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, se li va col·locar un baranatge nou. Així mateix, es van incorporar els taulells de format apaïsat decorats amb orles policromes que podem observar en la part davantera dels graons. Aquestes rajoles, que daten del segle XVIII, es coneixen com taulells de contrapetja i eren típiques de les cases valencianes d’eixa centúria. Aquestes modificacions van formar part del conjunt de canvis que aquest matrimoni va efectuar en la casa per tal de donar-li un aire més senyorial.

L’aspecte de l’escala ja no ha canviat des que es van realitzar aquestes transformacions. Únicament es va procedir a la substitució de les rajoles roges que cobreixen la part superior dels escalons per unes de noves. Aquesta actuació va formar part dels treballs de reforma executats en 1967 per a l’obertura del Museu.

PRIMERA PLANTA

La primera planta disposava de tres sales d’exposició. La primera estava dedicada a les peces dels segles XIX i XX, ja que la planta baixa acollia els períodes cronològics anteriors, des del segle XV fins al XVIII. La segona sala era la coneguda com a sala de reflex metàl·lic. Es tractava d’un espai a l’entrada del qual s’havien instal·lat dos arcs produïts per la fàbrica de Juan Bautista Huerta. Aquests se sustentaven sobre columnes, de manera que conformaven una composició d’estil arabitzant que servia d’ambientació a les obres que s’hi exhibien. Aquestes consistien en peces de pisa daurada dels segles XIX i XX, entre les quals es trobaven obres del mateix Juan Bautista Huerta.

La tercera sala estava dedicada a l’exposició de les obres premiades en els Concursos Nacionals de Ceràmica, com podem vore a la fotografia de la dreta. Aquest espai disposava d’una porta per la qual es podia accedir a una terrassa que s’estenia sobre les sales que el Museu ocupava en la planta baixa. Finalment, la primera planta tenia un espai emprat com a magatzem, el qual es corresponia amb el que havia sigut l’arxiu-biblioteca i el menjador de la casa abans de convertir-se en Museu.

SEGONA PLANTA

La segona planta consistia en un espai sense cap divisió, que era utilitzat com a pinacoteca i com a lloc per al muntatge d’exposicions temporals. Això demostra que, en un primer moment, el Museu donava cabuda no només a peces ceràmiques, sinó també a altres objectes d’art, com són les obres pictòriques. Una part del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa estava format per col·leccions de pintura i a més, en els anys 70, el Museu havia rebut una important donació feta pel pintor maniser Luís García Oliver. Una selecció de tot aquest fons pictòric, entre el qual hi havia sobretot llenços i taules a l’oli, gravats, litografies i xilografies, es va ubicar en la segona planta. Un fullet de propaganda editat pel Museu en 1975 esmentava com a part de la col·lecció: “sala de pinturas, óleos, retratos, exlibris, etc.” i “tablas primitivas, obras del XVI que siguen modelos estilísticos del gótico”. Així mateix, com ja hem dit anterioment, el segon pis va ser l’espai triat per acollir exposicions temporals, entre les quals es trobava la de les peces del Concurs Nacional de Ceràmica, que es va celebrar anualment des de 1972. Aquest fet obligava a retirar temporalment les pintures durant la celebració del certamen, per tal d’habilitar la segona planta com a espai expositiu. Finalment, cal assenyalar l’existència d’una porta que permetia accedir a una terrassa ubicada sobre el magatzem del primer pis.

Museu de Ceràmica de Manises

Ana García Palacios

Llicenciada en Història de l’Art

Distribució i aprofitament de l'espai arquitectònic (1967-1983)
EL PRIMER PROJECTE D’AMPLIACIÓ DEL MUSEU (1974-75)
Les reformes i les obres de condicionament executades al Museu entre els anys 1967 i 1970, destinades a millorar l’edifici existent, van començar, amb el temps, a resultar insuficients. Per aquest motiu, a principis de 1974 es va considerar per primera vegada la idea d’augmentar les dimensions del Museu. Així és com va nàixer el primer projecte d’ampliació.

El primer document en què apareix la intenció de dur a terme aquest projecte és una moció dirigida per l’alcalde José Morató al Ple de l’Ajuntament el 29 de gener de 1974. L’alcalde hi proposava la redacció d’un projecte tècnic de reforma, adaptació i nova construcció, que, d’una banda, contemplara la consolidació de l’estructura de l’edifici existent i, d’altra banda, permetera ampliar la superfície del Museu mitjançant l’edificació de nous pisos en la zona posterior de l’immoble.

Segons la memòria i els plànols que formaven part del projecte, l’ampliació consistia en:

La construcció d’un espai al nivell del carrer Nord i amb accés des d’aquest, aprofitant el desnivell del terreny entre els carrers Nord i Sagrari. Es dedicaria a restauració, magatzem i lavabos. (Imatge 1)

La reforma de la part posterior de la casa, és a dir, del pati i de les estances que l’envoltaven, destinades en eixe moment a biblioteca i museu. (Imatge 2)

La construcció d’un primer pis, al nivell de la primera planta de l’edifici existent. (Imatge 3)

La construcció d’un segon pis, al nivell de la segona planta de l’edifici existent. (Imatge 4)

La construcció d’un tercer pis que sobrepassava en altura l’edifici existent. (Imatge 5)

A més, el projecte contemplava el disseny d’una façana per al nou edifici que es formava amb la construcció de les noves altures en la part posterior de la casa.

Com es pot observar, l’obra que es pretenia portar a terme era una empresa d’una envergadura considerable i econòmicament costosa. Per això, en la moció a la qual hem fet referència abans, l’alcalde suggeria que es duguera a terme en diverses fases. A més, proposava destinar-hi les 427.000 pessetes de la subvenció rebuda feia només uns dies de part de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia.

El dia 1 de febrer de 1974, el Ple de l’Ajuntament va acordar la redacció del projecte tècnic corresponent, que va ser encarregat a l’arquitecte municipal Rafael Tomás Carrascosa. El 6 de novembre de 1974, després de ser sotmés a una modificació per rebaixar-ne el cost, el projecte definitiu, pressupostat en 5.932.855 pessetes, va ser aprovat pel consistori. Alhora, es decidia l’adopció de les previsions necessàries per a finançar-lo. Així, en la sessió plenària del dia 16 d’octubre de 1975, l’obra del Museu figurava entre les inversions a realitzar amb càrrec al pressupost extraordinari amb operació de crèdit per a obres i serveis. A més, el 26 de març de 1976, l’Ajuntament signava un contracte de préstec amb el Banc de Crèdit Local d’Espanya per l’import de 18.864.565 pessetes, de les quals 5.932.580 estaven destinades a l’execució de les obres del Museu.

D’aquesta manera, al mes d’abril de 1976 va començar el procés de subhasta de les obres, que va resultar desert en les dues convocatòries celebrades. És per això que, a l’octubre d’eixe any, la corporació municipal va resoldre la realització d’una actualització de preus del projecte. El nou cost va ser fixat en 9.354.996,97 pessetes. Per arribar al nou import, l’Ajuntament aprovava, al juliol de 1977, una ampliació del préstec concertat amb el Banc de Crèdit Local. Tanmateix, el projecte no va anar avant i no seria fins al 1985 que el Museu va ser reformat i ampliat mitjançant un nou projecte arquitectònic.

Façana carrer Nord

1. Planta baixa, carrer Nord

2. Planta baixa, carrer Sagrari

3. Primera planta

4. Segona planta

5. Tercera planta
OBRES DE REFORMA EN L’MCM: 1967-1970

L’edifici que ocupa l’MCM, situat al carrer Sagrari 22 de Manises, era la vivenda que José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa, matrimoni establit a València, feien servir durant les seues visites al nostre poble. Es tractava, per tant, d’un immoble amb funcions domèstiques que no comptava amb les condicions necessàries per a acollir un museu. A més, des que, en 1962, va passar a mans de l’Ajuntament de Manises, fins que, en 1967, va ser oberta com a Museu, van transcórrer cinc anys, durant els quals la casa va romandre tancada. Va ser imprescindible, per tant, fer treballs d’adaptació i reparació amb l’objectiu de reconvertir la vivenda en museu.

Les primeres obres es van dur a terme al llarg del 1967. Van estar destinades a adaptar la casa a la seua nova funció cultural i van permetre la inauguració del Museu a finals d’aquest any. Es van concentrar en el condicionament de la planta baixa i es van dividir en tres actuacions diferents.

La primera d’aquestes va consistir en treballs d’obra i va ascendir a la xifra de 29.410,20 pessetes. Com que es tractava d’una quantia menor, que no sobrepassava les 30.000 pessetes, va ser adjudicada de forma directa al constructor Guillermo Doménech Aparicio. El 8 de maig de 1967 es va signar el contracte corresponent, en què es va establir un termini d’execució d’un mes.

La segona actuació sobre l’edifici va ser de major envergadura. Segons el pressupost subscrit per l’arquitecte municipal Rafael Tomás Carrascosa, s’elevava a la quantitat de 358.276,60 pessetes. Es repartien en un total de 25 conceptes, entre els quals trobem treballs d’obra, fontaneria, pintura i electricitat. És per això que, en aquest cas, l’adjudicació es va fer mitjançant una subhasta. Tanmateix, el procés de licitació va quedar desert tant en primera com en segona convocatòria, la qual cosa va provocar que, finalment, les obres foren atorgades novament de forma directa al constructor Guillermo Doménech Aparicio. El contracte es va fer efectiu el dia 1 de setembre de 1967, i, en aquest cas, tenia un període màxim d’execució de dos mesos.

La tercera actuació va consistir en el xapat de les parets de la cuina i del vestíbul, així com la col·locació, als pisos dels mateixos espais, de taulells de tipus olambrilla (taulells decoratius d’uns set centímetres de costat que es combinen amb rajoles rectangulars, generalment roges, per formar paviments i revestir sòcols). La cuina es va dedicar al ceramista local José Gimeno Martínez. Així ho havia proposat el regidor de Cultura, Vicente Ferrís, a la corporació municipal, després d’obtindre el consens de la Junta Local de Cultura i Art, comissió constituïda en 1966 amb el vistiplau de l’Ajuntament, a proposta de J. M. Moreno Royo, i presidida pel mateix Ferrís com a regidor de Cultura.

Com a sala dedicada a José Gimeno Martínez, la seua ornamentació va consistir en una decoració en taulelleria que reproduïa l’estil de la ceràmica popular valenciana dels segles XVIII i XIX. A més, s’hi va incloure la dedicatòria: “Sala del Ceramista Manisero José Gimeno Martínez. Artesano Ejemplar”. Per aquest motiu, es va voler que l’obra fóra realitzada per la mateixa fàbrica de José Gimeno Martínez, encara que, pel seu cost, que s’havia xifrat en 204.000 pessetes, no procedia fer-ne una adjudicació directa. Per a poder prescindir dels tràmits de la subhasta, o del concurs-subhasta o concurs, s’hi van haver de presentar diversos informes, en els quals s’exposava que, en atenció als esbossos presentats, calia concedir els treballs a la fàbrica esmentada si es volia que les obres foren realitzades amb l’estil adequat.
És necessari aclarir que, tot i que als documents es parla de manera reiterada de José Gimeno Martínez, l’artista havia faltat al mes de juny d’aquell mateix any 1967. És improbable, per tant, que l’obra fóra executada per ell. Per aquest motiu, tal com ens han comentat els seus néts, potser que els taulells foren realitzats per algun dels fills de José Gimeno Martínez: Vicente o Manuel Gimeno Aguilella.

El contracte de les obres va ser subscrit el 12 de setembre de 1967 per Manuel Gimeno Aguilella, gerent de la societat “Cerámica Valenciana José Gimeno Martínez”. El termini d’execució fixat va ser de tres mesos. Va estar acabada per a l’acte d’inauguració del Museu el 26 de novembre de 1967, tal i com mostren les fotografies que es conserven d’eixe dia.

Una vegada inaugurat el Museu, s’hi van continuar realitzant treballs de reparació i condicionament. Així ho demostren els pagaments a què va fer front l’Ajuntament de Manises en els anys 1968 i 1969, entre els quals, i a càrrec de la partida destinada al Museu, trobem factures referents a feines de pintura i fusteria, a reformes en la instal·lació elèctrica i a diverses obres menors. D’aquesta manera, l’edifici seguia transformant-se i aconseguia millorar les seues condicions inicials. És per això que, dos anys després de l’obertura, concretament el 4 de maig de 1969, es va fer una nova inauguració de la planta baixa.

Dos mesos més tard, en juliol de 1969, Vicente Ferrís va anunciar al Programa de Festes de Manises que prompte començarien també treballs de reforma en la primera planta. L’objectiu era habilitar noves sales per a l’exposició de peces i ampliar, d’aquesta manera, l’espai que ocupava el Museu.

L’arquitecte municipal, Rafael Tomás Carrascosa, va ser l’encarregat d’elaborar el pressupost, que ascendia a un preu total de 380.621,75 pessetes. Per tant, l’adjudicació es va fer mitjançant una subhasta. Aquesta va tindre lloc al mes d’octubre i hi van optar dos candidats. D’una banda, Manuel Flores Serrano i José Baeza Pastor, els quals van licitar per un preu de 375.492,16 pessetes. I, d’altra banda, Guillermo Doménech Aparicio, que va licitar per 335.000 pessetes. Va ser a aquest segon constructor a qui, per ser el millor postor, li van ser concedides les obres, les quals havien de ser realitzades en el termini de sis mesos. En el transcurs d’aquests treballs i com a complement d’aquests es va haver de redactar un nou projecte. Com el seu cost, 49.000 pessetes, no superava el 20% de l’import total de l’obra, es va adjudicar directament a Guillermo Doménech Aparicio.

En febrer de 1970, concretament el dia 17, el regidor de Cultura va dirigir una moció a la corporació municipal per comunicar la imminent finalització de les obres i proposar que la nova planta del Museu quedara oberta al públic en març. Tanmateix, això no va ser possible, ja que al maig de 1970, Vicente Ferrís es dirigia novament al Ple de la corporació municipal per demanar que es fixara una data d’inauguració. El regidor proposava algun dels primers dies de les Festes Patronals, de manera que la primera planta quedara oberta al públic des de l’inici de les Festes. En la sessió de 27 de maig de 1970, la comissió permanent de l’Ajuntament va resoldre que fóra el mateix Vicente Ferrís qui decidira el dia de la inauguració. Aquesta va tindre lloc el 10 de juliol de 1970, després de l’ofrena floral a la Mare de Déu dels Desemparats en la parròquia de Sant Joan Baptista.
EL PROCÉS DE TRANSFORMACIÓ DE L’MCM (1980-1989)
La dècada dels 80 va ser una etapa de profundes transformacions a l’MCM, deu anys d’intensa activitat i treball gràcies als quals es va aconseguir convertir-lo en un nou Museu.

Fins a eixe moment, el Museu es limitava a l’exhibició de les peces de la manera més decorosa possible, ja que les seues funcions eren simplement la conservació i l’exposició de la col·lecció al públic. Aquest tipus de Museu era una institució estàtica, sense cap projecte de futur més enllà del manteniment de la situació existent. És per això que, si es volia evolucionar, calia definir un nou model de Museu i idear un projecte que incorporara a la seua activitat, a banda de la conservació i l’exposició, aspectes com l’estudi i la investigació, la restauració, la divulgació i la difusió. A més, era necessari insistir en la seua reforma i ampliació, ja que l’espai i les instal·lacions eren insuficients per posar en marxa aquestes iniciatives.

El punt de partida de tots aquests canvis va ser la reorganització de l’exposició. Amb la intenció de convertir el Museu en un espai especialitzat en la ceràmica de Manises, la col·lecció es va disposar seguint un discurs cronològic i didàctic que fera visible la història d’aquesta activitat al nostre municipi. Aquest primer pas va dur aparellada una revisió dels fons del Museu i l’inici de la planificació d’un pla de compres i restauració que permetera formar, a poc a poc, una col·lecció completa de la ceràmica produïda a Manises des dels seus inicis fins aleshores.

El segon pas va ser l’elaboració d’un programa de necessitats. Aprofitant el compromís de l’Ajuntament de reformar i ampliar el Museu tan prompte com fóra possible, la Junta del Museu va treballar per confeccionar un document en què es reflectiren les mancances que el Museu tenia en eixe moment i s’establiren els requisits que el nou Museu havia de complir. Les exigències per al nou Museu eren, d’una banda, la creació d’un espai continu que permetera fer un recorregut seqüencial apropiat per al discurs cronològic que es pretenia establir i que aprofitara al màxim els metres disponibles. D’altra banda, es buscava la integració i el respecte de l’edifici antic, del qual s’eliminarien els elements arquitectònics afegits i es tractaria de recuperar-ne i conservar-ne els originals. Finalment, es demanava la instal·lació de nous serveis, com ara un taller de restauració, una biblioteca, una sala d’usos múltiples i diversos magatzems.

El tercer pas en el procés de transformació del Museu va ser la reforma i l’ampliació. Si en un principi es va rescatar el projecte de 1975, prompte es va rebutjar, ja que no donava una resposta adequada al concepte de Museu plantejat per la Junta. D’aquesta manera, en 1983, Vicente Lerma Rodrigo i José R. Sanchis Solsona van elaborar un nou projecte arquitectònic. Per a redactar-lo, els arquitectes van tindre present les demandes recollides en el programa de necessitats i es van reunir en diverses ocasions amb l’aleshores director Josep Pérez Camps. Açò va permetre comptar amb un projecte que s’ajustava el més possible al que volien els responsables del Museu.

Tot just iniciades les obres, a principis de 1985 es va començar a confeccionar el pla museogràfic. L’autor en va ser Josep Pérez Camps. Rafael Requena Díez, president de la Junta, també hi va treballar, ja que es va encarregar de l’apartat de senyalització. El projecte museogràfic fou aprovat per la Junta del Museu al maig de 1986, i la seua execució es va emprendre en 1987. Amb la seua finalització en 1989, es va posar punt i final a tot un període de canvis a l’MCM. El nou Museu, que, a causa d’aquestes transformacions havia estat tancat durant quatre anys, va obrir al públic completament renovat i es va aprofitar el dia 9 d’Octubre per a celebrar-ne la inauguració.

Planta baixa després de la reforma

Planta baixa, any 1982

Façana posterior de la casa, any 1967

Façana posterior de la casa després de la reforma
EL PATRONAT O JUNTA DEL MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES
El dia 3 de novembre de 1967, en virtut del mateix acord municipal pel qual es produïa la constitució del Museu Municipal Casanova Dalfó-Sanchis Causa, tenia lloc la creació d’un patronat per a gestionar-lo.
Els primers components d’aquest òrgan van ser:

President: Francisco Gimeno Adrián, alcalde de Manises
Secretari: Sergio Luego Díez, secretari de l’Ajuntament
Vocals:

Vicente Ferrís Soler, regidor de Cultura i Art

Amadeo Gimeno Adrián, regidor d’Ensenyament i Instrucció

Antonio Gallego Serra, regidor de Turisme

José María Moreno Royo, regidor de Festejos

Alfonso Blat, director de l’Escola de Ceràmica de Manises

Ángel Trinidad Mateo, director de la Secció Delegada d’Ensenyament Mitjà

Eugenio Giner, director de la sucursal de Manises de la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Valencia

Vicente Catalá Díez, mestre nacional

Julia Muñoz Puchalt, mestra nacional

Marcial Marco Sebastián, ceramista

Jesús Escobar Folgado, ceramista

Carlos Sanchis García, fotògraf

José María Marticorena Ruiz, corresponsal a Manises del diari Levante

Vicente Gallego Orts, corresponsal a Manises del diari Las Provincias

Aquestes persones van ser citades el dia 18 de desembre de 1967 per obtindre la seua conformitat. En la reunió, que va tindre lloc al Museu, després de llegir l’acord adoptat pel Ple municipal el 3 de novembre, tots els membres designats van acceptar el seu nomenament i van agrair a la corporació l’honor que això suposava. Per la seua part, l’alcalde va manifestar que delegava en Vicente Ferrís la presidència del Patronat, de manera que el regidor de Cultura es va convertir en el màxim responsable del Museu. Finalment, es va prendre com a primer acord que, per a la pròxima sessió, es duguera redactat el Reglament per al Règim i Govern del Museu.

La utilització de la paraula patronat des de la seua fundació, però, no ens pot confondre sobre el caràcter i la capacitat d’actuació d’aquest organisme. El Patronat del Museu no era una entitat autònoma amb competència per a gestionar directament el Museu, ni tampoc un òrgan de govern de cap fundació vinculada al Museu.

Es tractava simplement d’un grup de persones que marcaven els criteris de funcionament del Museu i vetlaven per la seua bona marxa. Per a dur a terme aquesta comesa es reunien en Junta amb certa periodicitat. Hi tractaven qüestions relatives a la col·lecció, l’exposició, el personal, els recursos econòmics i, en definitiva, tots aquells assumptes que afectaven l’activitat diària del Museu.

Per aquest motiu, l’aprovació de les decisions que s’hi acordaven depenien de l’Ajuntament. Així mateix, el Patronat no tenia un patrimoni propi, sinó que els recursos de què disposava consistien en la dotació econòmica anual subministrada per l’Ajuntament. Per últim, els seus membres eren nomenats pel consistori.

Cal assenyalar que ningú d’ells rebia cap tipus de retribució econòmica, ja que el càrrec de membre del Patronat no va ser mai remunerat sinó voluntari. La seua composició, des del primer moment, va agrupar, d’una banda, components de la corporació municipal, i de l’altra banda, persones sense càrrec polític.

Aquestes últimes van ser generalment ceramistes, professors, gent amb estudis de ceràmica i art… En definitiva, persones amb diferents vinculacions amb la ceràmica o simplement interessades per la història i la ceràmica de Manises.

Per part de l’Ajuntament, la representació era exercida pels diferents regidors, entre els quals, per delegació de l’alcalde, presidia el Patronat i n’era el màxim representant el de Cultura. Les tres persones que van ocupar aquest càrrec van ser: Vicente Ferrís Soler, José Luis Vilar Verdejo i Francesc Ribas. Durant la regidoria d’aquest últim, la situació va canviar i la presidència va passar, per designació de l’alcalde, a mans de Rafael Requena Díez. Ell, que aleshores era membre no polític del Patronat, va ser l’últim president de la Junta, la qual es va deixar de convocar al voltant de l’any 1996.
EL PROCÉS DE CONSTITUCIÓ DEL MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES

En la sessió plenària del dia 7 de març de 1962, es donava compte i s’acceptava el llegat que José Casanova Dalfó i Pilar Sanchis Causa havien instituït a favor de l’Ajuntament de Manises. Un llegat que consistia en la casa que ell i la seua dona tenien al carrer Sagrari, núm. 22, de Manises, així com en la col·lecció d’obres d’art i ceràmica que hi contenia, i que estava condicionat a la creació d’un museu municipal amb aquests béns mobles i immobles. Per aquest motiu, podem establir aquesta data com l’inici del procés de constitució de l’MCM.

Prèviament, Vicente Javier Albiol Ballester, marmessor testamentari de José Casanova, havia notificat a l’alcalde de Manises, José María Tadeo Sanchis, l’última voluntat del matrimoni, mitjançant una còpia parcial del testament expedida pel notari Enrique Molina Ravello. En l’esmentada sessió, el secretari de l’Ajuntament, Ricardo Andrés Medina Calvete, va llegir aquest document i va exposar els motius pels quals l’Ajuntament justificava la decisió d’acceptar el llegat. Aquests van ser, en primer lloc, que els ajuntaments tenen plena capacitat jurídica per a succeir per testament i adquirir i posseir béns de tota classe d’acord amb el que estableix la llei. En segon lloc, que, tot i tractar-se d’un llegat modal amb obligació o càrrega, és a dir, que determinava de manera imperativa la finalitat o l’objecte per al qual s’instituïa el llegat, la limitació imposada per José Casanova (destinar la casa a museu) no resultava onerosa per a l’Ajuntament. Ans al contrari, la donació incrementava el patrimoni municipal de manera gratuïta i permetia complir una de les funcions específiques de l’activitat municipal: la instrucció i la cultura i el foment de museus i manifestacions artístiques, històriques i de qualsevol altra índole que satisfaça una necessitat general i una aspiració ideal, ja siga en el camp material o en l’espiritual.

En la mateixa sessió, per tal de fer complir aquest acord, es va decidir per unanimitat autoritzar a l’alcalde i al secretari de l’Ajuntament que, com a representants legítims del consistori, adoptaren les disposicions necessàries per fer efectiu el llegat. És per això que se’ls va facultar a lliurar, signar i autoritzar tots els documents que foren necessaris.

Finalment, la corporació va aprovar que, com a mostra de l’agraïment a José Casanova Dalfó, se li donara el seu nom a un carrer de Manises. Aquest reconeixement, segons puntualitzava l’acta de la sessió, es feia no només com a agraïment pel llegat, sinó per tota la sèrie de proteccions que José Casanova havia dispensat al nostre poble al llarg de la seua vida.

El següent pas en el procés de constitució de l’MCM va ser la formalització de l’escriptura d’entrega del llegat, fet que va tindre lloc el dia 26 d’abril d’eixe any. Per a dur a terme aquesta comesa, José María Tadeo Sanchis i Ricardo Andrés Medina Calvete van comparéixer davant del notari Enrique Molina Ravello. També estava present Vicente Javier Albiol Ballester, que, com a marmessor testamentari de José Casanova, era la persona encarregada i facultada per a executar el testament.

D’aquesta manera, Vicente Javier Albiol feia entrega del llegat, i l’alcalde i el secretari de l’Ajuntament de Manises l’acceptaven i ratificaven així l’acord de la corporació. D’altra banda, Enrique Molina Ravello, com a notari, recollia per escrit aquest acte i formalitzava la corresponent escriptura d’entrega, de la qual, després de la lectura, donava fe. Finalment, els tres atorgants la van aprovar.

D’aquest document, que va quedar conservat en el protocol d’escriptures d’Enrique Molina Ravello, en va expedir una primera còpia el mateix notari el dia 26 de maig de 1962 a petició de l’alcalde de Manises.

Al Ple de l’Ajuntament del dia 9 de maig de 1962 es va donar compte de la firma de l’escriptura d’acceptació del llegat i es va establir que una comissió composta per l’alcalde i els regidors Vicente Vilar Royo, Cayetano Soler Zorrilla i Vicente Mora Vilar, s’encarregara dels estudis i de les gestions pertinents per a obtindre el major aprofitament possible del llegat i respectar-ne les condicions.

No obstant, el procés de constitució de l’MCM no va finalitzar amb l’acceptació del llegat Casanova Dalfó-Sanchis Causa per part de l’Ajuntament de Manises. Ans al contrari, amb aquest començava un llarg període d’idees i projectes que no es farien efectius fins al 1967, quan el Museu es va constituir oficialment i va ser inaugurat.

L’impuls que vertaderament va propiciar la transformació de la casa dels Casanova Dalfó-Sanchis Causa en museu municipal va arribar en 1966. Eixe any es va constituir, a proposta de José María Moreno Royo i amb el vistiplau de l’Ajuntament, una Junta Local de Cultura i Art formada per un conjunt de veïns del nostre poble, entre els quals es trobava el mateix Moreno Royo, que n’era el secretari, i el regidor de Cultura, Vicente Ferrís, que n’era el president. Aquesta comissió va posar en marxa les accions necessàries per fer realitat el Museu.

Aquestes actuacions van consistir, per una part, en posar a punt la casa per adequar-la com a espai expositiu, per a la qual cosa, al llarg de l’any 1967, es van escometre diversos treballs de reforma en la planta baixa de l’edifici. D’altra banda, es van realitzar els tràmits oportuns per formalitzar la creació del Museu. El 30 d’octubre de 1967, el secretari de l’Ajuntament de Manises, Sergio Luego Díez, redactava un escrit dirigit a la corporació municipal en què demanava que s’acordara oficialment la constitució del Museu per poder legalitzar-ne així la situació. Alhora, sol·licitava la formació d’un Patronat per a dur a terme la gestió i assenyalava la conveniència que l’Ajuntament destinara una aportació anual que en permetera el manteniment. Finalment, expressava la necessitat d’instar a la Direcció General de Belles Arts el reconeixement del Museu per tal de donar plena vigència jurídica a la nova institució i per poder també demanar al Ministeri ajudes per a sufragar les despeses que havia suposat per a l’Ajuntament l’execució de les obres de reforma.

Aquestes qüestions van ser abordades en el Ple celebrat per l’Ajuntament el dia 3 de novembre de 1967, i la corporació municipal va aprovar per unanimitat cadascuna. En primer lloc, es va acordar que es comunicara a la Direcció General de Belles Arts la posada en marxa del Museu. En segon lloc, es va decidir destinar 50.000 pessetes anuals del pressupost municipal ordinari per a mantindre’l. En tercer lloc, es va nomenar els membres que havien de formar el Patronat.

El pas final del procés de constitució del Museu va ser inaugurar-lo. L’acte en què aquesta nova institució va ser presentada al públic va tindre lloc el 26 de novembre de 1967, amb motiu de la celebració del II Concurs Provincial de Ceràmica de l’Obra Sindical d’Artesania.
EL MUSEU DE CERÀMICA DE MANISES: PROPIETAT DE LA CASA A TRAVÉS DELS DOCUMENTS DEL SEU ARXIU
L’adquisició de la casa per part de la família Ferraro-Causa

La primera informació que es té sobre la propietat de la casa on es troba actualment el Museu de Ceràmica de Manises prové de la còpia de l’escriptura de venda judicial de la casa a favor de Bernardo Ferraro el 27 d’octubre de 1784. Aquest era un important comerciant de la ciutat de València, on tenia la seua residència. D’ascendència italiana, pertanyia a la família Ferrari de Gènova i estava casat amb María Rosa Causa.

Aquest document, l’original del qual està assentat en el registre de protocols d’escriptures públiques de la Reial Venda de Tabac de València, fou redactat per l’escrivà públic Francisco Vicente Crespán. S’hi recull que la casa va ser subhastada el dia 20 de febrer de 1784. El remat va tindre lloc al carrer Major de Manises, on es van reunir l’escrivà Francisco Vicente Crespán, l’alcalde Francisco Martínez de Salt i Joseph Marín, alguatzil de la intendència. El pregoner de la vila, Vicente Simó i Amorós, fou l’encarregat de fer la crida. Bernardo Ferraro va oferir 290 lliures i, com a millor postor, ja que ningú dels presents en va millorar l’oferta, se li va adjudicar.

La realització de la venda es va retardar per un conflicte per la propietat de l’immoble, de manera que no va ser fins al 27 d’octubre de 1784 que aquesta es va executar davant de l’escrivà Francisco Vicente Crespán i dels testimonis Vicente Campos i Navarro, i Manuel Valero. Els atorgants eren Manuel Vilches i la seua consort, Rosa Gonsález; i Miguel Andrés i la seua dona, Xaviela Bas, els quals, segons es transcriu al document, exposaven:

“otorgamos que vendemos y damos en venta real por juro de heredad y de perpetua estabilidad para siempre jamás a don Bernardo Ferraro, comerciante, vecino de esta ciudad, presente y más abaxo aceptante, una casa sita en dicha villa de Manises, calle tras Sagrario, que linda con casa de Francisco Monrraval, calle en medio, por su lado con casa de Luis Esteve y por otra con casa de Joaquín Prats y por las espaldas con la muralla de dicha villa y cequia de Quart y Manises”. “Y por tal se la aseguramos por precio de doscientas noventa libras, moneda corriente de este Reyno por que fue rematada”.

Poc després de ser adquirida per Bernardo Ferraro, la casa fou demolida i construïda de nou. Així ho assenyala una nota conservada a l’arxiu de l’MCM. S’hi recull que aquesta operació va costar 3.500 lliures, quantitat que, sumada al que s’havia pagat per la compra, ascendia a la xifra de 3.832,17 lliures.

Les característiques arquitectòniques de l’edifici actual corroboren que es tracta d’una construcció de finals del segle XVIII. A imitació de les cases senyorials de la capital, consta de planta baixa i dos altures que s’articulen mitjançant una escala interior en forma d’espiral. Al’exterior, la façana deixa traslluir aquesta estructura a través dels seus elements:

Gran portalada central d’accés a la planta baixa.

Tres balcons per cada altura amb forma atrompetada, reixa de forja amb tornapuntes idecoració amb taulells policroms també de finals del segle XVIII per la part inferior.

Remat amb ràfel d’ample vol amb entrebigat.

La compra de la casa per Domingo Francisco Ansaldo

La casa va canviar de propietari vint anys més tard. Així apareix enregistrat en la còpia de l’escriptura de venda lliurada per l’escrivà públic Marcos de Cifuentes Hidalgo el 4 d’agost de 1804. El document, l’original del qual està assentat en el registre de protocols d’escriptures públiques d’aquest escrivà, recull la venda de la casa el dia 2 d’agost de 1804 per part de Bernardo Ferraro a Domingo Francisco Ansaldo. Aquest últim era comerciant, veí de València i gendre de Bernardo Ferraro, ja que estava casat amb la seua filla María Rosa Ferraro.

Va ser de nou a través d’una subhasta que la casa va ser adquirida, ja que els béns de Bernardo Ferraro, així com els del seu soci de negocis, Vicente Causa, es trobaven embargats, ja que ambdós havien entrat en concurs de creditors el 3 d’abril de 1794. El 21 de juliol de 1804 va tindre lloc el remat de la casa al major postor, Francisco Sanchis, que va oferir 1.270 lliures i 10 sous en nom i representació de Domingo Francisco Ansaldo. La subhasta es va celebrar a la ciutat de València, concretament a la casa llotja de contractació de sedes. La persona comissionada per a realitzar-la va ser Ángel Plácido de Casas, cònsol degà del consolat i de la resta de cossos de comerç de València, assistit per l’escrivà Marcos de Cifuentes Hidalgo i pel corredor Josef Selma. Actuaren com a testimonis Juan Félix López de Coca, oficial de ploma, i Juan Bautista Selma, porter del Reial Consolat, ambdós veïns de València.

La venda de la casa es va fer efectiva finalment el 2 d’agost de 1804, quan es va redactar l’escriptura pública que acreditava aquesta transmissió. En aquesta, Bernardo Ferraro:

“otorga que vende y da en venta real por juro de heredad para siempre jamás a don Domingo Francisco Ansaldo, comerciante, vecino de esta propia ciudad, para sí, sus hijos y herederos y succesores, una casa sita en la villa de Manises, calle llamada del Tras Sagrario, lindante por delante con casa de Francisco Monrabal, calle en medio, por un lado con casa de Luís Esteve, por otro con la de Joaquín Prats y por las espaldas con la muralla de dicha villa, azequias de Quart y Manises en medio. (…) por precio de mil doscientas setenta libras diez sueldos, moneda corriente de este reyno. (…) Y presente el nominado don Domingo Francisco Ansaldo, comprador, aceptó esta venta en todo y por todo según y como en ella se contiene y recivió por la misma la citada casa”.

Els últims Causa propietaris de l’immoble

La informació respecte a la casa es perd fins que passa a ser propietat del matrimoni format per José Sanchis Pertegás i Vicenta Causa Servet a les acaballes del segle XIX. No sabem, per tant, els detalls de com la casa va arribar a mans d’aquest matrimoni, però veiem que l’immoble continuava pertanyent a un membre de la família Causa. Així va ser fins que la casa fou llegada a l’Ajuntament de Manises, ja que els seus últims propietaris van ser María Pilar Sanchis Causa, filla de José Sanchis Pertegás i Vicenta Causa Servet, i el seu home, José Casanova Dalfó.

Aquests no van tindre descendents, de manera que, a la mort de Pilar Sanchis Causa el dia 4 de juny de 1961, José Casanova Dalfó en va quedar com a únic propietari. En el seu testament, fet el dia 25 d’octubre de 1961, va establir que llegava l’immoble, el qual pertanyia per herència de la seua dona i encara es trobava pendent de ser posat al seu nom, a l’Ajuntament de Manises. Aquesta última voluntat va quedar recollida en la clàusula tercera del testament:

“TERCERA.- Ordena los siguientes legados libres de gastos:

b) Lega al Ayuntamiento de Manises la casa número veintidos de la calle del Sagrario del mismo pueblo, con todo lo que contenga o deba contener de obras de arte y de cerámica, así como el Oratorio, para que sea destinada a Museo de Cerámica y de Arte con el nombre de “Museo Casanova Dalfó – Sanchis Causa”, sin que se permita en la casa vivienda alguna y quedando exceptuados de este legado los libros”.

Així és com la casa va acabar sent propietat de l’Ajuntament de Manises el qual, seguint el manament testamentari dels seus propietaris, la va destinar a museu municipal amb el nom de Casanova Dalfó-Sanchis Causa.

Sobre l' MCM

EL CATÀLEG DEL MCM DE 1969